,

Constel·lacions lingüístiques

L’astronauta Matt Kowalski flota a l’espai envoltat d’una foscor gairebé absoluta.[1] Sap que per a ell no hi ha cap mena d’esperança, sap que morirà sol a centenars de kilòmetres de la terra. Ara bé, malgrat trobar-se en una situació amb un inevitable desenllaç tràgic, Kowalski decideix carregar de sentit els darrers minuts de la seva existència.

Amb l’ai al cor, l’espectador de Gravity, ja plenament submergit en aquest drama espacial, escolta la veu tranquil•la de l’experimentat astronauta que, a pesar de les circumstàncies, anima i guia la doctora Ryan Stone fins a la nau. Al final,  amb un to emocionat, l’escoltem dir: “Oh, Déu meu! Guau! Escolta Ryan, hauries de veure el sol sobre els núvols. És impressionant!”. A continuació, es fa el silenci.

El poderós contrast entre, d’una banda, el cos de Kowalski immers en la foscor de l’univers i, de l’altra, les seves inspiradores paraules, posen de manifest, de manera punyent, l’abismal diferència que hi ha entre la vida d’una persona i la indiferent realitat del cosmos.

Tanmateix, no convé oblidar que les partícules fonamentals que constitueixen el sol, els núvols, o la terra, són germanes d’aquelles que formen part dels cervells dels quals emergeix la consciència que ens permet adonar-nos de la admirable, o pertorbadora, presència del món que ens envolta. És a dir, som, fins on ens deixen albirar els ulls de la ciència, matèria i energia còsmica regida per forces universals.

Però, sense gaires dificultats, també podem constatar que, en el cas concret de les persones, aquests ingredients bàsics estan organitzats de tal manera que ens permeten ser conscients de la nostra pròpia existència. En altres paraules, som natura conscient i la consciència d’una part de la natura.

Aquest fet ens situa en un nivell de realitat fascinant, desconcertant, i molt problemàtic, ja que la consciència que emergeix de la matèria és, si som conseqüents, el privilegiat àmbit en què l’univers té, realment, sentit.

En efecte, els oceans, el sol, els núvols, o els àtoms fugissers, únicament poden ser admirables o pertorbadors, comprensibles o inintel•ligibles, dins el camp de sentit d’una vida humana. L’escenari en què la realitat adquireix significat és, sempre, l’escenari de la nostra ment conscient. És, per tant, en l’àrea de la nostra vida personal on, realment, ens trobem amb l’experiència del sentit, o amb l’esperança de poder trobar-lo algun dia. Més enllà, i fins que no es demostri el contrari, ens podem arriscar a dir que la realitat, simplement, és. I, ara per ara, aquest ser de la realitat resulta que, en darrera instància, és revela com un gran misteri.

En altres paraules, nosaltres sí ens podem quedar boca-badats, com Kowalski,  contemplant el sol sobre els núvols, però ni el sol, ni els núvols, com tots sabem, poden admirar-se de res. És a dir, la realitat en si mateixa no necessita tenir sentit: és tal com és i punt. Però, la natura que s’organitza i emergeix com a realitat vital i humana, la meva o la teva, sí que necessita el sentit; el necessita tant o més que l’oxigen per respirar.

De la mà de la física podem donar un altre pas en la direcció que ara acabem d’assenyalar. Imaginem, per un moment, que som astronautes i que flotem a l’espai més enllà d’Orió i prop de la Porta de Tannhäuser.[2] Per a nosaltres, en aquest peculiar context, mirar cap avall voldria dir, per exemple, mirar les botes del nostre vestit espacial, i mirar cap a la dreta o cap l’esquerra implicaria moure una mica els ulls, o el cap, en alguna d’aquestes direccions. Però a l’espai còsmic no hi ha diferència entre les direccions ni, per tant, té gaire sentit parlar d’amunt, o d’avall, de dreta o d’esquerra. Som les persones qui establim aquests paràmetres visuals i verbals que, no hi ha dubte, resulten extraordinàriament útils en un marc de relacions molt concret: el planeta terra, la societat humana, i el nostre cos. Ara bé, aquestes distincions, i el vocabulari associat a elles, deixen de tenir una raó de ser en el marc impersonal de un univers sense vida.

Així doncs, “cap amunt” o “cap avall” són paraules que indiquen direccions que tenen sentit, i són extraordinàriament útils, en un context humà, és a dir, en un univers amb una dimensió personal, però deixen de ser imprescindibles si imaginem el cosmos des de l’abstracta perspectiva de les lleis de la física.

Nosaltres, com el Golem del poema de Jorge Luis Borges, som els presoners d’una xarxa sonora de: “Antes, Después, Ayer, Mientras, Ahora, / Derecha, Izquierda, Yo, Tú, Aquellos, Otros”.[3] Però un univers sense vida no necessita aquestes categories perquè, com hem dit anteriorment, en té prou amb ser.

Arribats a aquest punt podem conjecturar, doncs, que els significats i els valors, són propietats emergents d’una determinada organització de la realitat. Els fruits  inestables i fugissers de la vida conscient de cada un de nosaltres.[4] És a dir, habitem una realitat mental que està arrelada en una misteriosa realitat subjacent, i és ella, la vida mental, la que ens permet donar raó de les realitats amb què ens trobem i amb les quals ens relacionem. I, no s’ha d’oblidar que, en aquest procés, el llenguatge juga un paper decisiu.

Es tracta, d’una afirmació que es pot connectar fàcilment amb les suggeridores paraules de Aristòtil al començament del Llibre VII de la Metafísica: «L’ésser es diu de moltes maneres» Tò òn légetai pollakhos.[5]

Efectivament, sobre la realitat es pot parlar de moltes maneres diferents perquè, al capdavall, l’única possibilitat que tenim d’aspirar a comprendre-la és mitjançat l’elaboració d’interpretacions.  En altres paraules, el nostre món mental està constituït per un sistema d’interpretacions parcials, diverses, temporals, insuficients i canviants que aspiren a donar compte de la realitat que es troba més enllà d’elles.

Hi ha un dibuix de Newton que m’agrada evocar quan penso sobre aquestes qüestions. És un dibuix, molt senzill i esquemàtic, en què es veu una finestra per on entra un raig de llum que, en travessar un prisma situat al centre de l’estança, fa visible, sobre una superfície blanca, els colors de l’arc de Sant Martí.

Sens dubte, un prisma transparent és un objecte d’aparença senzilla i propietats fascinants, ja que té la capacitat de fer que la llum invisible desplegui davant els nostres ulls una variada i sorprenent gamma de colors. També, com tots sabem, les gotes de pluja ens permeten, a vegades, gaudir d’aquesta fascinadora experiència visual.

El cas és que, amb tota la cautela del món, podríem dir que les persones som una mena de complexíssim prisma, capaç de convertir la realitat en brut en una multiplicat de realitats que adquireixen veritable sentit quan es fan presents en l’escenari de la consciència.

Així doncs, els colors de l’arc de Sant Martí, tal com nosaltres els veiem un dia de pluja, són una experiència mental: una manera personal d’experimentar el món. En efecte, el nostre cervell converteix les ones de llum en un meravellós espectre de colors i elabora interpretacions amb sentit que donen compte i fan comprensible aquest desconcertant fenomen.

És a dir, la vida de les persones té el poder de crear interpretacions reals de la realitat i són elles les que fan possible el coneixement.  Per aquesta raó, l’experiència de la comprensió és produeix sempre en el camp de sentit que crea una interpretació. Dit d’una altra manera, ser capaç de percebre el món no garanteix que allò que copsem els nostres sentits sigui comprés. El que realment possibilita l’accés a la comprensió de la realitat són les diferents maneres que tenim d’interpretar-la i parlar d’ella.[6] Són, doncs, els sistemes lingüístics els que ens permeten establir xarxes de connexions significatives que il•luminen el món i donen raó de les nostres visions de la realitat.

Des de cada teoria o relat, ja sigui d’Aristòtil, Newton, o Goethe, el món adquireix sentit. És a dir, es veu, i s’entén. No es tracta, en aquests moments, de jutjar el grau de veritat que correspon als diferents models, sinó de posar de manifest que hi ha moltes maneres de parlar sobre la realitat. Per aquesta raó, per exemple, les interpretacions de la pintura, “Quadrat negre”, de Kazimir Malèvitx o de Cadira i roba, d’Antoni Tàpies, no s’esgoten pel simple fet de llegir el títol de l’obra.

Per tant, el paper del llenguatge en la interpretació i compressió de tot el que veiem és fonamental, i així ho posen de manifest nombroses investigacions[7] i bona part de la millor filosofia contemporània.[8]

En efecte, la realitat del llenguatge és la condició de possibilitat del significat i el valor de la realitat. És a dir, el llenguatge és el sistema de signes que ens permet parlar amb sentit sobre la realitat i compartir les nostres interpretacions amb les altres persones.

Fins ara hem treballat amb la hipòtesi que tant la vida com la consciència són manifestacions emergents d’un tipus particular d’organització de la matèria i de l’energia de l’univers. I ara comencem a veure que aquestes propietats i processos emergents introdueixen, de manera inevitable, novetats significatives en les possibilitats de relació de la realitat amb si mateixa. És a dir, l’organització de la realitat com a estructura empírica humana, i l’emergència en ella de la vida mental conscient, fan possible l’aparició d’un univers de realitats que es connecten mitjançant els camps de sentit que crea cada persona gràcies al llenguatge. Podríem dir, que la realitat subjacent, misteriosa i inabastable, es desplega a través de l’estructura empírica de l’home i es fa, a la fi, humanament real, és a dir, visible i comprensible.[9] Per aquesta raó, podem parlar de la realitat de maneres molt variades, sense que cap d’aquestes aproximacions doni compte de tota ella.

Així doncs, des d’aquest horitzó de comprensió ens adonem que la realitat únicament té sentit en l’escenari de la consciència, o més ben dit, en la vida d’una persona conscient. Més enllà, com hem vist abans, l’univers és, i, amb això, ja en té prou.

Aquest canvi de perspectiva no implica cap negació de la realitat exterior, sinó que la preserva com a tal i, al mateix temps, reconeix i posa de manifest que, únicament, podem establir un contacte satisfactori amb ella en els camps de sentit que crea la vida humana.

Dit d’una manera més entenedora: en la vida conscient de les persones és on la realitat adquireix sentit, però és la realitat la que fa possible la vida de les persones. Així doncs, sense vida conscient hi ha realitat, però no realitats amb sentit.

En resum, l’univers adquireix sentit en la nostra ment i la ment és un procés emergent de la natura que fa possible la creació dels models amb què parlem i donem raó de les diferents configuracions amb què se’ns presenta el món subjacent, o la realitat primera.

Això implica acceptar, per exemple, que la ciència no treballa amb la realitat en brut, sinó amb models explicatius que contínuament es posen a prova i que, en deixar de ser científicament útils, es modifiquen o es canvien per altres millors. En canvi, quan parlem de filosofia o d’art ens situem en un context de sentit diferent.

En el cas de l’art l’aspiració a la veritat no té a veure, com en els dominis de la ciència, amb l’elaboració de models teòrics que han de poder ser verificats o falsats mitjançant resultats empírics, sinó que té a veure amb processos d’interpretació que ens revelen nous horitzons de comprensió; nous camps de sentit que no s’han de provar, “només” s’han de viure i en la mesura del possible justificar.

Les creacions artístiques són, per tant, productes oberts a la interpretació i el diàleg, a l’emoció i el pensament, a l’admiració o el rebuig. Des d’elles, i amb elles, podem crear variades constel•lacions de sentit, relats que ens ajuden a descobrir significats que amplien la nostra visió del món i de les altres persones. I, cal afegir, per acabar, que encara que aquest coneixement no sigui, ni pugui ser científic, qui l’experimenta de debò sap prou bé que és vital i imprescindible.

 

[1] Gravity. Dir. Alfonso Cuarón. Warner Bros. Pictures. 2013 (min 32)

[2] Blade Runner. Dir. Ridley Scott. Warner Bros. 1982.

Monòleg final del “replicant” Roy Batty: “He vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs-C brillar en la foscor prop de la porta Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.”

[3] Jorge Luis Borges. Obras Completas, Vol. 2.

[4] Pensant en la realitat.

[5] Valentí García Yebra en l’edició trilingüe de la Metafísica tradueix: “Ente” se dice en varios sentidos.

[6] La realitat en colors.

[7] Steven Pinker, per exemple, en dona moltes referencies.

[8] Hans-Georg Gadamer. Verdad y método.

[9] Ara bé, sempre de manera limitada, diversa, i temporal.

 

Llibres consultats:

  • Aristóteles. Metafísica (Edición Trilingüe de Valentín García Yebra) Madrid: Gredos, 1987.
  • Borges, Jorge Luis. Obras Completas, Vol. 2 (1952-1972) Buenos Aires: Emecé, 1989.
  • Carroll, Sean. El gran cuadro: los orígenes de la vida, su sentido y el universo entero. Barcelona: Pasado & Presente, 2017.
  • Gadamer, Hans-Georg. Verdad y método. Salamanca: Ediciones Sígueme, 1991.
  • Kuhn, Thomas S. La estructura de las revoluciones científicas. México: Fondo de Cultura Económica, 1985.
  • Marías, Julián. Antropología metafísica. Madrid: Alianza editorial, 1995.
  • Marías, Julián. Idea de metafísica. Buenos Aires: Editorial Columba, 1954.
  • Pinker, Steven. El instinto del lenguaje. Madrid: Alianza editorial, 2012.
  • Popper, Karl R. Búsqueda sin termino. Una autobiografía intelectual. Madrid: Editorial Tecnos, 1985.