La realitat de la vida

En els assaigs d’aquest blog hem posat de manifest, de manera reiterada, que  els colors no són una propietat intrínseca de les coses, sinó el fruit de la peculiar interacció de diferents òrgans del nostre cos entre si, i amb la resta del món. Els científics ho tenen molt clar: el cervell processa la realitat per construir, amb ella, útils representacions mentals, que tenen el propòsit de facilitar-nos la supervivència.

És a dir, el resultat de l’activitat del cervell no és mai una còpia immaculada de la realitat que trobem al nostre entorn, sinó una manera parcial, indirecta i, en darrera instància, personal d’experimentar-la.

En aquest context d’interpretació podríem fer servir, amb un cert marge de llibertat, l’expressió “realitat primària” per referir-nos a la realitat que no ha estat processada pel cervell, mentre que l’expressió “realitat mental” es podria utilitzar per parlar de la realitat, finalment, processada. Es tracta d’una distinció semàntica que ens permet, per exemple, establir una diferència significativa entre la radiació electromagnètica que inunda els nostres ulls un matí assolellat d’estiu: realitat primària, i, l’estimulant contemplació d’un rierol serpentejant, que travessa un bosc frondós: realitat mental.

No hi ha dubte, si ens movem en aquest marc de referència, que la radiació que activa els fotoreceptors de la retina està íntimament vinculada a la plaent visió del paisatge. Però tampoc es pot negar que, entre les ones de llum que hi copsen els nostres ulls, i l’experiència de veure un bosc ombrívol, hi ha diferències essencials i un munt de preguntes sense resposta. En efecte, com és possible que de l’organització de la realitat física emergeixi una consciència capaç de preguntar-se què són les coses i per què tenen colors? O dit amb altres paraules: com és possible que d’una determinada realitat primària en sorgeixi una vívida realitat mental?[1]

He de confessar que, per a mi, el fet que les persones ens puguem plantejar aquestes espinoses qüestions és, gairebé, increïble: l’esbalaïdora constatació d’un misteriós esdeveniment còsmic. Vull dir, que em resulta al•lucinant, i fins i tot em provoca una mica de vertigen, pensar que cada vegada que algú interroga la realitat és, en certa manera, una minúscula i fugaç estructura empírica de l’univers, amb nom i cognoms, qui pregunta per ella. Sincerament, em sembla extraordinari, i molt desconcertant, que des de de la nostra vida, concreta i personal, la realitat tingui la possibilitat de formular-se algunes preguntes sobre ella mateixa. I tot plegat encara té un aspecte més inquietant i problemàtic quan, finalment, ens adonem que l’única manera de preguntar-nos pel sentit de la realitat primària és fer-ho des de l’atalaia de la realitat mental.

En efecte, si la realitat de la qual som conscients és sempre, i de manera inevitable, la realitat processada pel nostre cervell, fer una distinció conceptual entre “realitat primària” i “realitat mental” ens acaba enfrontant amb una fèrtil paradoxa ja que, tard o d’hora, haurem de reconèixer que l’única manera de parlar de qualsevol suposada realitat, sigui del tipus que sigui, és després de convertir-la en realitat mental.

I això és així per dues raons: la primera, i més immediata, neix d’adonar-se que mai tenim un contacte directe amb cap realitat primària, és a dir, amb cap realitat no processada pel cervell. Com tots sabem, les persones sempre percebem el món físic  a través dels sentits, per tant, com a informació codificada i interpretada.

La segona raó està vinculada al reconeixement d’una evidència: si volem parlar d’una realitat primària, necessàriament, hem d’habitar un món lingüístic, és a dir, tenir un vocabulari i una gramàtica que ens permetin donar compte de les nostres experiències i pensaments. I aquesta realitat lingüística, aquest sistema de signes amb significat, és, també, mental.[2]

Per tant, la distinció operativa entre una realitat primària i una realitat mental només funciona bé en determinats contextos d’interpretació, però resulta molt problemàtica quan s’intenta entendre, de debò, què és la realitat.

En aquest sentit, i si som del tot conseqüents amb el resultats de la indagació que hem fet fins ara, haurem de reconèixer que tant la realitat dels colors com la de la radiació electromagnètica són mentals; dues maneres, amb diferents graus de realitat, d’interpretar la realitat.

Dit d’una manera més contundent i precisa: les persones sempre construïm models mentals de la realitat per poder viure en ella i amb ella. Ara bé, no s’ha d’oblidar que els models, les teories o les interpretacions són reals, és a dir, realitats construïdes amb la realitat. Una altra cosa és que el seu grau o nivell de realitat sigui, des del primer moment, molt diferent al de la realitat original. Així doncs, els models, les teories o les interpretacions mai s’han de confondre amb la realitat de partida.[3]

En efecte, tot el que trobem al nostre entorn, i és copsat pels sentits, pateix un intens procés de transformació, elaboració, i interpretació. I cal tenir present que, al final, només som conscients d’una part de tota l’activitat que desenvolupa l’encèfal en la seva intensa relació amb la informació que li arriba de la realitat circumdant.[4]

Així doncs, podem conjecturar que l’organització de la realitat que és el cos d’una persona té la capacitat de donar compte de l’organització de la realitat que l’envolta, gràcies a la construcció d’una realitat mental orientada a aquest propòsit.  I és en aquest camp de sentit on resulta del tot raonable concloure que, en  funció de quins siguin els continguts de la nostra ment, així serà la relació que tindrem amb el món, amb la resta de les persones i amb nosaltres mateixos.

És a dir, ni la meva conducta ni els meus estats d’ànim són un mer reflex automàtic de patrons de comportament codificats i esculpits a nivell molecular en les cèl•lules del cos. Les interpretacions en què habitem també tenen una influència directa i clara en la nostra manera d’actuar i de sentir. De fet, entre l’energia que dona vida als pensaments i la resta de processos corporals hi ha interaccions contínues i d’una gran complexitat. Tan sols cal veure, per exemple, com determinats productes químics, o alguns pensaments, poden alterar radicalment les emocions i la conducta d’una persona.

La ment i el cos s’influeixen de manera mútua perquè formen part de la mateixa realitat, però no tenen la mateixa realitat.

M’explico, la realitat corpòria i la realitat mental són diferents i tenen diferents graus de realitat. El mateix podríem dir, per exemple, de la tinta d’un bolígraf i les paraules que escrivim amb ell. Sense la tinta i el paper les frases escrites no tindrien una realitat física, però els significats que les paraules vehiculen no es poden reduir a la mescla fluida de pigments i aglutinats químics. Per tant, per poder descobrir la realitat en les seves variades manifestacions, i poder donar compte d’aquests descobriments, necessitem mètodes ben diferenciats i llenguatges apropiats.

En resum: la realitat és la condició de possibilitat de l’existència de les realitats mentals, però l’activitat mental és la condició de possibilitat de la comprensió de qualsevol realitat. Es tracta, doncs, d’una connexió intrínseca, amb forma de bucle, entre realitats que s’influeixen de manera recíproca.

I si ara, acompanyats per aquestes idees, tornem a pensar en els colors, podrem dir, amb convenciment, que són una presencia mental que es pot explicar de manera força detallada, i amb rigor científic, fent servir diferents models teòrics en els quals juga un paper molt destacat la radiació electromagnètica que entra pels ulls, i els senyals electroquímics que activen les xarxes neuronals del cervell.

Per tant, podem concloure que la visió dels colors depèn de processos físics i fisiològics que, finalment, ens permeten veure i parlar amb emocionada admiració tant dels meravellosos colors dels quadres de Vassili Kandinski com de les variades tonalitats d’una posta de sol.[5]

De totes maneres, aquesta forma de veure i entendre els colors no és automàtica ni resulta gaire intuïtiva. De fet, moltes persones al llarg de la història han viscut en la creença que els colors eren una propietat essencial i força estable del món exterior. Per a ells, era tan evident que els colors formaven part de la realitat de les coses que ni tan sols necessitaven qüestionar-se aquesta ferma convicció.

En aquest sentit, podem estar gairebé segurs que tant els contemporanis d’Homer com els primers lectors del llibre de Job creien, de debò,  que la sang era de color vermell i daurada la llum del sol que il•luminava el cel. [6]

Però ara sabem que les coses no són tan senzilles: els colors, com hem anat comentant en aquest blog, no són una propietat essencial i permanent dels objectes, sinó el formidable resultat d’un complex i subtil procés de codificació, i interpretació, de la realitat en què vivim. En efecte, la radiació electromagnètica que travessa l’ull, i entra en contacte amb els fotoreceptors de la retina, es converteix en impulsos elèctrics que transiten pel nervi òptic i s’expandeixen, mitjançant variades reaccions químiques, a través de les xarxes neuronals del còrtex visual. El resultat final és la visió d’un món en colors.

Per tant, l’experiència dels colors és el fruit privilegiat i sorprenent de la intensa relació que l’estructura empírica del cervell estableix amb si mateixa i amb el món que l’envolta.

Així doncs, torno a reiterat que si podem admirar les variades tonalitats d’una pintura de William Turner, o els núvols de foc d’un capvespre de tardor, és perquè tenim un cervell capaç de processar determinades longituds d’ona i fer-les visibles com a colors.

Ara bé, fins on tenim coneixement, l’ésser humà és l’únic animal que, a més de veure colors, és conscient de veure’ls i capaç de donar-ne compte. Vull dir, que les persones tenim consciència dels continguts de la nostra ment, i això ens permet, encara que sigui d’una manera intermitent i, durant un temps limitat, donar raó d’ells.[7]

Aquesta constatació, tan trivial i tan propera, ens confronta amb un atractiu horitzó de preguntes que, de sobte, ens situen una mica més enllà del context d’interpretació en què ens hem estat movent en la primera part d’aquest assaig. En efecte, al llarg d’aquestes pàgines hem intentat connectar de manera rigorosa dues idees que tendeixen, fàcilment, a caminar per viaranys paral•lels: la primera és que la realitat dels colors és mental, i la segona és que la seva atractiva realitat depèn de les complexes i dinàmiques relacions que estableixen, entre si, diferents formes d’organització de la realitat.

Tanmateix, aquesta senzilla construcció teòrica és perillosament inestable sense una clau de volta capaç d’unir tots els elements. I aquesta clau és, sens dubte, la vida.

Sense la vida i, de manera més concreta sense la vida humana, no és possible parlar de la realitat mental ni de cap altra realitat. Podem especular tant com vulguem sobre la realitat primària, o sobre la realitat de la Realitat, o sobre la realitat del Ser o sobre el Ser de la realitat, però qualsevol reflexió sobre aquestes qüestions l’haurà de fer, necessàriament, una persona.

Així doncs, és des una vida humana concreta i conscient, des de la vida de cada un de nosaltres, des d’on, finalment, es pot parlar d’una realitat mental entesa com a resultat de la interacció entre diferents formes d’organització de la realitat. I és, per tant, en ella, en la vida de qui ara escriu aquestes línies o en la del lector d’aquests assaigs, on tot el que s’acaba d’escriure té sentit o resulta discutible.

El fet de reconèixer la importància radical de la vida personal en la comprensió de la realitat ens facilita l’accés a una visió més àmplia, profunda i rigorosa del món en què vivim, i ens ofereix una nova perspectiva des de la qual explorar algunes qüestions d’ampli abast.

Es tracta, a la pràctica, de fer un moviment giratori; el desplaçament imprescindible per deixar de donar l’esquena a una part decisiva de la realitat i prendre, per fi, consciència d’un fet innegable: que no hi pot haver una veritable comprensió del món sense algú capaç de fer-lo comprensible.

Cal ser, doncs, respectuosos amb les evidències i acceptar que és la vida personal, la vida concreta de cada un de nosaltres, la que fa possible el descobriment de la realitat. Una constatació, que en cap cas impedeix sentir el màxim respecte i la més profunda admiració per les valuoses i contrastades investigacions que, cada dia, semblen més a prop de demostrar que la vida, en totes les seves expressions, emergeix d’una determinada organització de la realitat física. De fet, que la vida orgànica sigui un procés emergent derivat de la complexa combinació, en un ordre precís, d’innumerables molècules és del tot compatible amb el reconeixement, que és en el si de la vida humana on té lloc qualsevol interpretació de la realitat, i on podem donar, al final, compte de cada una d’elles.

Sobre aquesta poderosa evidència han pensat amb precisió, rigor, i envejable claredat comunicativa filòsofs com José Ortega y Gasset o Julián Marías. I les seves inspiradores aportacions em semblen decisives per continuar pensant sobre aquestes i altres qüestions vitals.

Recordem que Ortega y Gasset definia la vida com la realitat radical, i, a continuació, hi afegia amb gran encert: “Al llamarla “realidad radical” no significo que sea la única: ni siquiera que sea la más elevada, respetable o sublime o suprema, sino simplemente que es la raíz –de aquí, radical- de todas las demás en el sentido de que éstas, sean las que fueren, tienen, para sernos realidad, que hacerse de algún modo presentes o, al menos, anunciarse en los ámbitos estremecidos de nuestra propia vida”.[8]

Em sembla fonamental retenir aquesta afirmació perquè situa la vida humana en el lloc que crec que li correspon: és a dir, com a realitat en què radiquen les altres realitats, però sense que això impliqui que ella sigui ni la única ni la més elevada ni, tampoc, la primera ni l’última.

La vida concreta de cada persona és, doncs, la realitat en què altres formes d’organització de la realitat es fan perceptibles i comprensibles. I cal que sigui així perquè es pugui anar fent, amb la realitat,  una veritable vida humana.

Reconèixer com una evidència filosòfica que la vida de les persones és la peculiar realitat que fa possible la comprensió de la realitat ens permet concloure que, únicament, es pot parlar amb sentit de la realitat, des de la nostra vida. Vull dir, des de la pròpia i concreta realitat personal de cada un de nosaltres.

La vida conscient i personal és, sens dubte, el camp de llum en què totes les realitats, siguin del tipus que siguin, es fan visibles i accessibles a la comprensió.

En altres paraules, sense la realitat no hi pot haver vida ni es pot fer una vida.  Però, no s’ha d’oblidar, que la realitat ha de trobar-se amb la particular realitat d’una vida humana per tenir l’oportunitat d’esdevenir, d’alguna manera, comprensible i “vivible”.

Aquesta connexió intrínseca entre realitat i vida posa clarament de manifest que és imprescindible que hi hagi una realitat més enllà de la nostra ment perquè la vida sigui possible. La vida requereix una realitat amb què anar-se fent per una senzilla raó, perquè la vida no crea tota la realitat. De fet, la vida pren, com pot, possessió de la realitat i la va processant per poder fer amb ella una vida real. Per tant, convé tenir molt present que la realitat que és la vida, i que es fa amb la vida, depèn d’una realitat que no es pot identificar ni confondre amb la pròpia realitat de la vida. En altres paraules, la vida és la realitat fent-se realitat vital.

Ara bé, en el cas de les persones, a diferència del que passa amb altres organismes vius, aquesta connexió entre realitat i vida és molt complexa i sofisticada.

En efecte, per poder viure una autèntica vida humana és necessari, que a més d’haver-hi una realitat, aquesta pugui esdevenir comprensible. I això no és possible sense la raó.

Podríem dir, en aquest context, que la raó és la facultat que fa comprensible la realitat i, en fer-la comprensible, ens permet viure com a persones. Si no tinguéssim accés a la comprensió de la realitat només podríem viure una vida animal. Vull dir, que la nostra supervivència dependria, en tot moment, dels ferris patrons de conducta codificats en el nostre material genètic. Però, afortunadament, la vida humana, en la mesura que no és el mer reflex d’una conducta purament instintiva, està oberta a la llibertat.

Les persones, per viure, estem obligades a decidir, però sempre podem triar, com a mínim, entre dues opcions.  És a dir, estem obligats a decidir, però podem escollir. Per aquest motiu, viure una autèntica vida humana, és tan difícil i tan apassionant. Hem de conviure, dia rere dia, amb la incertesa i, al mateix temps, amb el permanent desig d’escapolir-nos de la seva inquietant presència. Però per allunyar-nos del setge de la inseguretat necessitem comprendre el món en què ens estem movent: necessitem una interpretació de la realitat que ens ajudi a saber a què a tenir-nos i ens permeti decidir amb bon criteri. En altres paraules, necessitem fer ús de la raó.

I si ara, després d’aquest llarg viatge, tornem a mirar amb calma el blau intens del cel o el verd maragda de la mar, no només estarem en condicions de quedar-nos admirats amb la seva relaxant presència, sinó que també podrem afirmar, amb una convicció ben justificada, que la realitat dels colors rau, en darrera instància, en la vida. És, efectivament, la vida la que té el poder de donar realitat a un món en colors. Però no s’ha d’oblidar que cal que aquesta vida sigui una veritable vida humana perquè els colors i el món, a més de ser visibles, esdevinguin comprensibles i tinguin un sentit real.

 

[1] Pensant en la realitat.

[2] Constel·lacions lingüístiques.

[3] Tanmateix, convé recordar que les interpretacions, en la mesura que són reals, són una font primordial i inesgotable de noves interpretacions. Per tant, quan parlem de realitat original o d’una realitat de partida, ens estem movent, necessàriament, entre interpretacions. El més fascinant i desconcertant de tot això és que són les teories que elaborem i amb les quals pensem les que ens permeten parlar d’una realitat fora de la realitat interpretada. En altres paraules, des de les interpretacions intuïm una realitat més enllà de qualsevol interpretació.

[4] Smart, Andrew J. El arte y la ciencia de no hacer nada.

[5] Kandinski en teoria.

[6] “Però ell li pegà en el coll per davall de l’orella

i li trencà els ossos de dins; va sortir per la boca

sang vermella, i va caure bramant en la pols.”

Cant XVIII de L’Odissea. Homer. (Versió de Joan F. Mira)

Del nord ve la llum daurada

I envolta Déu de terrible majestat.

La Bíblia (Job 37, 22)

[7] És molt probable que altres animals també tinguin una  experiència sensible del color, però és molt dubtós que siguin conscients dels colors que veuen i és ben segur que no tenen un llenguatge amb què donar compte de l’experiència viscuda. Ara bé, sí que sembla raonable postular, que el cervell dels animals més desenvolupats és capaç de construir representacions mentals del món en què viuen.

[8] Ortega y Gasset, José. El hombre y la gente.

 

© Esther Feliubadaló · www.estherfeliubadalo.cat

Llibres consultats:

  • Chalmers, David J. La mente consciente. Barcelona: Gedisa, 1966.
  • Dehaene, Stanislas. La conciencia en el cerebro. Descibrando el enigma de cómo el cerebro elabora nuestros pensamientos. Buenos Aires: Siglo XXI Editores, 2015.
  • Marías, Julián. Razón de la filosofia. Madrid: Alianza editorial, 1993.
  • Mora, Francisco. Continuum: ¿Cómo funciona el cerebro?. Madrid: Alianza editorial, 2002.
  • Nagel, Thomas. Quin sentit té tot plegat?: brevíssima introducció a la filosofia. Santa Coloma de Queralt: Obrador Edèndum, 2014.
  • Ortega y Gasset, José. El hombre y la gente. II. La vida personal. En: Obras completas: vol. VII (2ª ed.). Madrid: Revista de Occidente, 1964.
  • Pigem, Jordi. Intel·ligència vital. Una visió postmaterialista de la vida i la consciència. Barcelona: Kairós, 2015.
  • Sigman, Mariano. La vida secreta de la mente. Madrid: Debate, 2016.
  • Smart, Andrew J. El arte y la ciencia de no hacer nada. Madrid: Clave Intelectual, 2014.
  • Wilson, Edward O. El sentido de la existencia humana. Barcelona: Gedisa, 2016.