Les veritats del diàleg

Afirmar que mitjançant el mètode científic podem assolir un coneixement fiable i rigorós de la realitat sembla força raonable, però afegir a continuació que aquest coneixement serà, agradi o no, provisional, pot provocar un cert desconcert. En efecte, normalment, no solem associar la fiabilitat i el rigor amb la provisionalitat. De fet, passa tot el contrari, quan realment confiem en una idea tendim a creure que la seva veritat perdurarà, que serà permanent, i quan no hi confiem, és quan la fiquem en el calaix mental de les coses temporals i provisionals.

Si, per exemple, un venedor d’immobles ens diu que la casa que ens vol vendre té unes parets sòlides i uns bons fonaments, probablement l’escoltarem complaguts, però si tot seguit afegeix que, en cap cas, ens pot assegurar que en el futur immediat no hi apareguin esquerdes o que, amb el temps, no s’ensorrin els murs laterals, és gairebé segur que ens deixarà ben sorpresos i una mica alarmats.

Ara bé, si pensem amb calma sobre les seves afirmacions haurem de reconèixer que no incorren en cap mena de contradicció i són tan honestes com coherents. Efectivament, malgrat la solidesa estructural d’un edifici, ningú no pot estar del tot segur que amb el temps, aquí o allà, no apareguin esquerdes o que, tard o d’hora, degut a alguna causa imprevista, per exemple, un moviment de terra fortuït, una part de l’edifici no s’ensorri.

És a dir, l’honest venedor que, per raons obvies, no farà carrera en el sector de la venda d’habitatges, ens ha regalat una veritat humana que il•lumina un aspecte important de la nostra conducta; la tendència a voler creure que algunes coses seran en el futur com són en el present.

Potser aquesta mena d’automatisme ingenu explica per què ens resulta tan fàcil creure que les teories científiques que han superat, reiteradament, i de manera impecable, totes les mesures de control i les proves experimentals, són immunes al pas del temps i als canvis que se‘n deriven.

Ara bé, com posa de manifest la història de la ciència, la realitat és esmunyedissa, i sembla gaudir provocant esquerdes i fent visibles les fissures dels nostres coneixements, fins i tot, d’aquells que tenen una aparença més sòlida i venerable.[1]

En aquest sentit, no cal fer un llarg viatge exploratori al passat per comprovar com, una vegada rere l’altra, les mateixes teories que han donat resposta i han explicat amb precisió matemàtica molts fenòmens, també han il•luminat problemes que, amb el temps, han servit per refutar-les. És a dir, les teories, quan de debò són científiques, creen les condicions que fan possible la seva “falsació” i, alhora, obren el camí a noves teories més eficients, útils i precises. Així doncs, fer ciència, malgrat el que alguns puguin pensar, obliga a conviure, permanentment, amb la incertesa i amb l’esperança d’assolir en el futur una explicació millor. El coneixement científic és, doncs, provisional.[2]

Per aquest motiu, resulta curiosa la persistent i popular creença  en la infal•libilitat de la ciència. Una perillosa convicció que fa que es confongui, de manera inevitable, la ciència amb una mena de religió amb dogmes inqüestionables.

Expressions quotidianes del tipus: “està provat científicament”, o “no és una mera opinió, ho diu la ciència”, il•lustren aquest substrat reverencial amb què de manera espontània molt sovint ens relacionem amb el coneixement científic.

Sens dubte, aquesta submissió que, insisteixo, parteix d’una mala interpretació del funcionament real de la ciència és preocupant, però hi ha un altra creença, estretament vinculada a l’anterior, encara més subtil i perillosa, i de la qual se´n deriven actuacions amb profundes i serioses repercussions socials, culturals i educatives. Em refereixo a la tendència a donar per suposat que només és real la realitat amb què hi treballa la ciència. O, dit amb altres paraules, que únicament és real allò que es pot conèixer científicament; allò que, en darrera instància, s’ajusta als dictats del mètode científic. Aquesta és, com veurem tot seguit, una convicció difícil de justificar, però tan estesa com poc qüestionada.

Els científics i els filòsofs que han pensat amb rigor sobre els fonaments de la ciència saben, prou bé, que per poder construir veritables teories científiques s’ha de treballar amb un determinat tipus de realitat: realitats mesurables, quantificables, “observables” i, per tant, capaces de generar resultats que, al capdavall, es puguin comprovar experimentalment. Són, doncs, plenament conscients que, amb unes condicions de partida tan estrictes, i uns límits metodològics tan precisos, és molt arriscat concloure que, únicament, la realitat que compleix aquests requisits és la real, i que només ella en té veritable valor. En aquest sentit, convé tenir present que, si alguns científics pensessin això i en fessin una afirmació categòrica al respecte no estarien fent ciència, sinó expressant una opinió particular tan interessant com indemostrable.

De fet, el veritable problema no deriva de tenir aquesta opinió, sinó de presentar-la disfressada de conclusió o veritat científica, ja que l’aplicació acrítica d’aquest prejudici clausura de manera injustificada vies de coneixement alternatives, i deixa en la més absoluta foscor realitats que poden ser fonamentals per a la vida de les persones.

Així doncs, si bé és important reconèixer els valors de la ciència i el seu poder explicatiu, també és imprescindible no caure en un servilisme acrític entestat a posar límits a la realitat. I cal dir, clarament, que afirmar que només són reals les realitats amb què es nodreix la ciència, o que l’únic coneixement vàlid de la realitat és el coneixement científic, és tan legítim com discutible i contradictori.

En efecte, per poder afirmar amb rotunditat, i sense cap mena de dubte, que solament és real allò que pot estudiar la ciència cal, necessàriament, partir d’una teoria de la realitat, vull dir d’una teoria de tota la realitat. I, una teoria d’aquestes característiques no es pot provar, amb garanties, aplicant rigorosament el mètode científic.

La ciència ens pot dir què és per a ella la realitat, però no pot assegurar o, millor dir, no pot provar que la realitat que intenta descriure sigui la única que realment existeix.

Per tant, si algú afirma categòricament que no hi ha més realitat que aquella que està a l’abast del coneixement científic, no està fent ciència, ens està comunicant una visió de la realitat que, curiosament, transcendeix els límits de la ciència. És a dir, s’està ficant en els incerts dominis de l’ontologia.

Efectivament, la reflexió sobre els fonaments i els límits de la ciència ens situa fora de la ciència o, si es prefereix, més enllà de la ciència. És a dir, ens situa en el territori de la reflexió ontològica o metafísica.

No resulta gaire difícil imaginar el gest de rebuig que l’anterior referència a la metafísica haurà provocat entre alguns lectors, però abans de deixar-se arrossegar per conclusions precipitades convé recordar, que l’origen d’aquesta paraula es troba en la necessitat d’Andrònic de Rodes de crear una nova designació per classificar els llibres d’Aristòtil que no acabaven d’encaixar en les categories ja existents. És així com sorgeix la referència a “els (llibres) que van després de la física” Tà metà tà physiká. Una expressió, o si es vol una designació descriptiva que, amb el temps, esdevindria un concepte tan controvertit com estimulant. Ara bé, com en aquest assaig intentem defugir els debats erudits i la confusió terminològica, farem un ús molt limitat de la paraula metafísica i, utilitzarem el terme ontologia en el sentit precís d’una visió de la realitat ben justificada i capaç de donar compte de tot el que hi ha.

Des d’aquesta perspectiva, la diferència entre la ciència i l’ontologia és clara: la ciència es mou en un marc de referència en què ha de provar, ha de demostrar empíricament les seves afirmacions, mentre que en el cas del discurs ontològic l’ obligació primordial consisteix a donar raó mitjançant la coherència discursiva de la seva visió de la realitat. És aquesta diferència d’obligacions, i de criteris de veritat, la que permet a l’ontologia justificar-se a si mateixa i, en canvi, fa impossible que la ciència ho pugui fer.

Ara bé, el preu que ha de pagar l’ontologia per donar compte de la realitat, amb un sistema argumental autosuficient, és molt alt, perquè malgrat la seva solidesa lògica i la seva capacitat d’autojustificació sistemàtica, la veritat de la qual es portadora es troba, per dir-ho així, atrapada dins el mateix teixit argumental que li atorga plenitud de sentit.

Aquesta situació ens pot fer pensar en el trilema de Münchhausen i evocar, sense gaires dificultats, la imatge, popular i còmica, del famós baró sortint d’un pantà  gràcies a la força del seu braç i la resistència dels seus cabells.

En canvi, la ciència no pot recórrer com la lògica, l’ontologia, o les matemàtiques a la seva pròpia arquitectura argumental; la ciència està obligada a posar a prova les seves hipòtesis en el món dels fets mesurables. I, només quan supera aquestes proves pot començar a parlar d’un coneixement fiable. En efecte, fiable i rigorós, però també, no ho hem d’oblidar, provisional.

En resum: l’ontologia ens dona una visió justificada però científicament indemostrable de la realitat, i, la ciència, al seu torn, ens dona respostes segures però transitòries i qüestionables.

Així doncs, la ciència, quan pensa sobre ella mateixa esdevé, de manera inevitable, molt humil ja que, com acabem de veure, si bé és cert que ens ofereix un coneixement rigorós i fiable, també és evident que els seus fruits són provisionals i amb seguretat no garantida.

D’altra banda, l’ontologia, en el seu intent de donar compte justificat de tot el que existeix, encara ha de ser més humil perquè, finalment, cada discurs ontològic troba la seva legitimació en si mateix. Vull dir, que les ontologies genuïnes són trames argumentals teixides en l’àmbit d’un determinat sistema lingüístic. Allò que les defineix és la seva capacitat d’oferir-nos una visió justificada dels fonaments de la realitat; una visió amb valor i plena de sentit però, malauradament, indemostrable.

Tot això pot semblar un mer entreteniment especulatiu, però confio que, si més no, servirà per crear un dubte raonable sobre els límits del coneixement científic i una ombra de sospita engrescadora sobre l’ontologia i la metafísica, perquè els dubtes, com les bones preguntes, són l’adob emocional que activa el pensament. I cal pensar, pensar molt, per no caure en el parany de convertir els prejudicis en assassins de la veritat, i la nostra vida en una submisa esclava al servei de creences acomodatícies.[3] Per aquesta raó, em sembla oportú reivindicar la pràctica d’un pensament humil, però en cap cas feble; un pensament, doncs, capaç de no renunciar a l’ambició de ser fidel a una veritat buscada i mai del tot trobada.

Abans hem intentat posar de manifest que si algú afirma que només és real la realitat amb què treballa la ciència no està fent ciència sinó metafísica. I la història de la filosofia ens mostra, amb claredat enlluernadora, que el paisatge ontològic o metafísic és tan variat com problemàtic. Només cal fer una passejada ràpida per la història del pensament per adonar-se que hi ha diferents ontologies o teories raonables i ben justificades de la realitat. Aquesta constatació obre les portes a una pregunta urgent: Què podem fer quan ens trobem amb ontologies contraposades i del tot incompatibles? Com podem saber si alguna és més vertadera que les altres si, com acabem de dir, cada una d’elles fonamenta la seva veritat en si mateixa?

Hi ha qui diria que hem de mantenir un respectuós silenci i dedicar-nos a pensar en altres coses més útils, plaents, o senzilles, però aquest consell ens allunya d’una experiència de coneixement que solament es fa present quan es contraposen idees i s’inaugura un bon diàleg. Efectivament, el diàleg fa, en certa manera, transparent els pensaments dels altres i ens convida a fer comprensibles els nostres. A més, la permeabilitat lingüística a què obliga el veritable diàleg contribueix a fer visibles nous problemes i genera nous pensaments en una dinàmica imprevisible que obre inesperades possibilitats d’accés a la realitat. Per tant, el diàleg, en la mesura que funciona com un fructífer intercanvi d’idees que busquen apropar-nos a la veritat, inaugura una forma precària però efectiva de coneixement. Potser, per aquells que cerquen veritats platòniques situades en un món ideal, etern, i immutable, les veritats del diàleg són poca cosa; un fruit humil, molt humil, que no satisfà les seves ambicions intel•lectuals. Ara bé, des del meu punt de vista aquestes veritats, temporals i limitades, tenen el poder d’il•luminar, com la tènue llum de les petites lluernes, realitats que, altrament, romandrien sempre en la foscor. Per tant, contemplades des d’aquesta perspectiva les veritats del diàleg desvelen realitats i experiències que les xarxes del mètode científic no poden copsar. Parlem de realitats vitals, realitats transitòries, que es fan presents en la vida conscient de les persones quan, de debò, s’ embarquen en un procés de comunicació i diàleg obert a la comprensió i el coneixement.

Així doncs, convé anar amb molt de compte i qüestionar seriosament algunes visions de la realitat que, amb dubtosos arguments, intenten reduir-la a les limitades dimensions d’allò mesurable i empíricament comprovable. Però, de la mateixa manera, també es convenient, i del tot legítim, posar en quarantena les, encara més discutibles, recomanacions d’aquells que intenten expulsar del pensament totes les preguntes que no s’ajusten a determinats dogmes i paràmetres d’autoritat.

Davant de les ontologies reduccionistes o absolutistes, que moltes vegades s’arroguen impunement una dubtosa legitimitat, convé reivindicar el poder del diàleg com a via de coneixement. En refereixo, a la pràctica d’un diàleg basat en la raó i l’empatia, i orientat sempre en la direcció de la veritat. És a dir, un diàleg obert a la tolerància crítica i, en conseqüència, capaç d’acostar-se a la realitat des de diferents punts de vista i sempre amb la màxima humilitat i respecte.

A la pràctica això suposa, per exemple, acceptar la realitat de les altres persones i no només la dels seus cossos; acceptar les realitats dels mons mentals i no només les relatives a la fisiologia del cervell; acceptar la realitat de l’obra d’art i no només la dels seus ingredients materials. Es tracta, en el fons, de fer un esforç continu per evitar caure en el parany de confondre els nostres límits amb els límits de la realitat. O dit d’una altra manera, ens convida a acceptar la realitat com a misteri que es fa present quan una persona reflexiona i s’adona, meravellada, que té la rara capacitat de pensar sobre el misteri de la mateixa realitat.

En aquest sentit, qualsevol vagareig reflexiu com el que ara hem fet, més que a un mètode rigorós i inflexible ens remet a una actitud de profund respecte per la realitat, sigui quina sigui la seva forma d’aparèixer i fer-se present en la nostra vida.[4]

Així doncs, obrir-se a la realitat com a problema viscut amb intensitat i autenticitat és la condició de possibilitat d’iniciar un camí de coneixement que, com hem intentat posar de manifest, no ens condueix a la possessió d’una veritat absoluta, però sí al descobriment gradual de noves possibilitats d’aproximació i comprensió de la realitat. Per aquesta raó, podem concloure que el mètode científic és tan imprescindible i necessari per al coneixement de l’univers mesurable com el pensament i diàleg ho són per al coneixement de nosaltres mateixos i d’aquells amb qui parlem.

 

[1] Kuhn, Thomas S. La estructura de las revoluciones científicas.

[2] Popper, Karl R. Búsqueda sin término.

[3] Pensaments per pensar.

[4] La ciència en la ment.

Llibres consultats:

• Aristóteles. Metafísica (Edición Trilingüe de Valentín García Yebra) Madrid: Gredos, 1987.
• Borges, Jorge Luis. Obras Completas, Vol. 2 (1952-1972) Buenos Aires: Emecé, 1989.
• Carroll, Sean. El gran cuadro: los orígenes de la vida, su sentido y el universo entero. Barcelona: Pasado & Presente, 2017.
• Gadamer, Hans-Georg. Verdad y método. Salamanca: Ediciones Sígueme, 1991.
• Kuhn, Thomas S. La estructura de las revoluciones científicas. México: Fondo de Cultura Económica, 1985.
• Marías, Julián. Antropología metafísica. Madrid: Alianza editorial, 1995.
• Marías, Julián. Idea de metafísica. Buenos Aires: Editorial Columba, 1954.
• Pinker, Steven. El instinto del lenguaje. Madrid: Alianza editorial, 2012.
• Popper, Karl R. Búsqueda sin termino. Una autobiografía intelectual. Madrid: Editorial Tecnos, 1985.