Pensaments per pensar

Es pot tenir la impressió, gairebé sempre fàcil de confirmar, que sobre qualsevol tema que fixem la nostra atenció, tard o d’hora, si hi dediquem una mica d’esforç, ens acabarem topant amb un ampli ventall d’idees brillantíssimes formulades per persones amb un  talent envejable i uns coneixements excepcionals.

A diferència d’altres èpoques, ara vivim en un món en el qual l’accés a la informació és fàcil i ràpid, i això ens permet consultar, de manera immediata, un extraordinari repertori de tesis ben argumentades, teories convincents i dades rigoroses.

D’una manera que deixaria bocabadats els nostres rebesavis podem llegir, en variats suports electrònics, tota mena de llibres o veure, a la carta, conferències i debats en què científics i filòsofs prestigiosos exposen les seves reflexions sobre problemes antiquíssims, o sobre qüestions que nosaltres ni tan sols havíem començat a albirar. Això, sens dubte, és meravellós, realment admirable, però aquestes facilitats també poden tenir, malauradament, conseqüències negatives: una dependència submisa respecte al pensament dels altres, una inseguretat patològica pel que fa a les idees pròpies o, en el pitjor dels casos, pot conduir a la devastadora renuncia a pensar per un mateix.

Ara bé, de la mateixa manera que cap persona pot viure la vida d’una altra persona, tampoc, malgrat imitacions acomodatícies i claudicacions penoses,  ningú no pot pensar per nosaltres. Dit amb altres paraules, l’acció de pensar és privativa de cada individu concret.

Podem, això sí, apropiar-nos, amb més o menys encert, els pensaments dels altres: rebre’ls amb entusiasme, amb desconfiança o amb respectuosa admiració, però convé no oblidar que aquests pensaments, fins i tot els més provisionals, són sempre un final d’etapa, el fruit, generós o escarransit, d’un procés vital intransferible i estrictament personal.

És a dir, les persones  tenim la facultat d’assimilar els pensaments dels nostres congèneres i d’adoptar-los com a propis, però la complexa activitat cerebral en què consisteix pensar és ineludiblement personal, intransferible i esmunyedissa.

D’altra banda, els pensaments no pensats, és a dir, les idees i creences vigents, àmpliament compartides i poques vegades qüestionades, es manifesten en les nostres vides com a sòlides certeses i, per aquesta raó, al mateix temps que ens donen seguretat i ens faciliten la ràpida realització dels quefers quotidians, tendeixen a apaivagar, o fer prescindible, la feina, sovint  esgotadora, de pensar per un mateix.

Així doncs, les idees i creences[1] absorbides en el si de la societat configuren un espès teixit d’interpretacions, un món amb sentit, que només ens empeny a pensar quan deixa de funcionar com esperàvem, quan ja no ens serveix per donar compte de les coses que passen i ens passen.[2] Per aquest motiu, podem afirmar que pensar consisteix a qüestionar-se els pensaments que ens deixen insatisfets, i encetar la urgent, imperiosa, i vital tasca de crear-ne d’altres més satisfactoris i adequats a les nostres necessitats.

Vistes les coses des d’aquesta perspectiva ens adonem que per pensar és imprescindible trobar-se en un món de pensaments no pensats, és a dir, dins d’un sistema de creences que, o bé és permeable a l’aparició de problemes seductors que ens animen a pensar, o bé n’ha esdevingut tan essencialment problemàtic que, tant si com no, ens veiem esperonats a pensar per poder saber a què atenir-nos i sentir-nos, una altra vegada, segurs.

En les dues situacions descrites, pensar vol dir pensar sobre pensaments o, dit d’una altra manera, encetar un diàleg en el qual els pensaments és tornen  a fluïdificar amb preguntes que ens obren les portes a nous pensaments.

En resum, pensar és un tasca personal que s’inicia quan posem en qüestió creences consolidades o idees revestides d’autoritat, i s’acaba quan finalment deixem d’interrogar-nos sobre els pensaments que hem assolit al llarg del camí.

La història de la cultura està farcida d’exemples que ens permeten veure aquest procés en marxa: sòlides creences que s’esquerden sacsejades per preguntes que ja no tenen respostes creïbles; idees innovadores que substitueixen les velles creences i que, amb el temps, s’arriben a confondre amb la mateixa realitat; i, finalment, nous problemes d’aspecte amenaçador que empaiten les certeses consolidades i fan que, una altra vegada, s’hagin de buscar, sense desmai, solucions convincents.

Cada etapa d’aquest camí implica un desplaçament emocional col•lectiu, una oscil•lació intensa i desconcertant que, en els moments més crítics, obliga a viure d’una manera provisional, insegura i gràvida de preocupacions.

Sens dubte, la història del pensament és un apassionant mar d’interpretacions en el qual els intrèpids navegants que intenten entendre el passat hi poden contemplar, esbalaïts, els convulsos moviments de les grans idees. Ara bé, sense haver de fer una dramàtica immersió en aquestes aigües procel•loses, també podem viure, a una escala individual i controlada, les emocionants turbulències del pensament en acció. En aquest sentit, un àmbit privilegiat per experimentar, en directe, el repte i la dificultat de pensar per un mateix, són les exposicions d’art contemporani.

Qui, per exemple, no s’ha plantejat mai davant d’algunes escultures, pintures, o instal•lacions artístiques contemporànies preguntes del tipus: què significa això? què vol dir? quin sentit té? I qui no ha intentat, amb una sobtada espontaneïtat, que hauria fascinat fins i tot al mateix Aristòtil, respondre aquestes preguntes?

Crec que aquesta perspectiva d’aproximació a l’art contemporani pot ser realment fructífera, i permet desenvolupar un treball educatiu d’ampli abast centrat en l’estímul a la curiositat, la formulació de  preguntes i la pràctica del diàleg raonat.[3]

Com hem vist fins ara, quan no sabem a què atenir-nos respecte a alguna cosa i notem que el desconcert es manifesta espontàniament, és quan, de debò, estem a prop de començar a pensar. Però, molt sovint, amb la mateixa agilitat que un mag oculta els objectes sota una tela subtil, nosaltres cobrim allò que ens inquieta amb judicis ràpids i respostes de manual que tendeixen a ofegar qualsevol bri de pensament.

En aquest sentit, qüestionar creences, posar en dubte prejudicis és, en certa manera, com treure de l’interior del cervell un vel que impedeix respirar al pensament. I també podríem dir, evocant ara el batec etimològic de l’antiga alétheia grega, que les bones preguntes serveixen per descórrer fosques cortines.

De totes maneres, convé no oblidar que quan la brillant llum de l’exterior arriba directament als nostres ulls ens enlluerna i, per tant, tampoc no hi podem veure gairebé res. Dit d’una altra manera, si els vels oculten, la llum intensa encega i, per aquest motiu, els nostres sentits actuen com a poderosos filtres que tamisen la realitat i la preparen per ser ràpidament processada per les xarxes neuronals. Així és com el cervell pot crear interpretacions de la realitat destinades a assolir un objectiu prioritari: mantenir-nos vius. Elaborar interpretacions no és, doncs, un mer caprici intel·lectual, sinó una necessitat vital, perquè sense una comprensió eficient de la realitat, la vida personal i la supervivència col·lectiva corren un seriós risc.

Els éssers humans hem intentat, des de temps immemorial, teixir teories que ens ajudessin a veure més clarament el món, perquè ens hi jugàvem la vida. Per aquesta raó, cal entendre la recerca de la veritat no com un entreteniment per a pensadors ociosos, sinó com una necessitat intrínseca de la vida.

Sense interpretacions ajustades a la realitat, és a dir, vertaderes, les probabilitats de supervivència es redueixen dràsticament. Comprendre de manera adequada la realitat és, doncs, una condició imprescindible per poder actuar amb èxit sobre ella i, en conseqüència, viure més temps i en millors condicions.  És a dir, necessitem la veritat per tenir la possibilitat de viure i anar fent una autèntica vida humana.[4]

En efecte, les interpretacions heretades ens faciliten la vida i ens estalvien un munt de preocupacions, però, com hem intentat posar de manifest, aquesta xarxa de seguretat tendeix a anorrear les ganes de pensar per un mateix, i la desídia mental pot convertir-nos, fàcilment, en submisos acòlits dels pensaments d’altri.

La temptació és forta i més encara quan ens adonem que l’aventura del pensament és sempre incerta i requereix un gran esforç personal. Ara bé, no hem d’oblidar que l’única manera d’alliberar-nos de servituds alienants, idees gastades, o creences obsoletes, és posant-les en qüestió  per, a continuació, mobilitzar el pensament a la recerca d’alternatives més autèntiques. Així doncs, pensar vol dir arriscar-se, viure en precari i amb seguretat no garantida, però copiar els pensaments dels altres i renunciar a reflexionar pel nostre compte ens fa presoners voluntaris de la comoditat i redueix l’horitzó de veritat i llibertat que ens podem atorgar a nosaltres mateixos.

 

[1] Aquí tinc present les inspiradores aportacions d’Ortega y Gasset. Veure, Ortega y Gasset, José. Ideas y creencias.

[2] També ens podem, voluntàriament, qüestionar les idees i creences vigents, però l’obligació, en el sentit més estrictament vital, només l’experimentem quan el teixit de idees i creences en què vivim s’esquinça i, realment, ens sentim totalment perduts i sense saber a què atenir-nos.

[3] Reflexions al voltant d’una cadira.

[4] Les fades del cervell.

 

© Fotografia Josep Montes (José A. Montes)

Llibres consultats:

  • Daniel Kahneman. Pensar rápido, pensar despacio. Barcelona: Ed. Debate, 2013.
  • Ortega y Gasset, José. Ideas y creencias. En: Obras completas: vol. V (6ª ed.). Madrid: Revista de Occidente, 1964.
  • Ortega y Gasset, José. En torno a Galileo. En: Obras completas: vol. V (6ª ed.). Madrid: Revista de Occidente, 1964.