La realitat en qüestió

La realitat que soc i en la qual visc em permet donar vida a d’altres realitats. Aquestes realitats, nascudes de l’activa i necessària relació que mantinc amb la realitat, defineixen la geografia variable del meu món mental. I és en aquest territori intangible, habitat per pensaments de tota mena i emocions tornassolades, on em trobo amb una convicció tan poderosa com problemàtica. Em refereixo a la ferma creença que, més enllà dels horitzons de realitat que es poden albirar des de les talaies de la ment, continua havent-hi realitat: una realitat extramental que fa possible la realitat de la vida i, amb ella, les variades realitats que la pròpia vida crea i acull en si mateixa.

La vida de cada persona és, doncs, un procés real, i creador de realitat: un procés que es fa amb la realitat, en la realitat i des de la realitat. I és en aquesta vida personal, que té el misteriós privilegi de ser conscient de si mateixa, on la realitat pot ser sentida i pensada, esdevenir comprensible, i transformar-se en nous tipus de realitat.

Però amb aquesta esbalaïdora constatació no s’esgota el repertori de sorpreses que ens depara la nostra vida perquè, quan de debò pensem sobre ella, no només ens adonem que té l’espontània capacitat d’obrir-se al món i fer-lo intel·ligible, sinó que també descobrim que compta amb la meravellosa possibilitat de viure’s a si mateixa com a part d’una realitat inabastable i, fins i tot, incomprensible per a la ment.

És a dir, des de la nostra vida personal tenim l’estranya possibilitat de relacionar-nos de maneres molt variades amb la realitat que està al nostre abast. Podem, per exemple, postular amb emocionada convicció, que a l’exterior de la ment hi ha una realitat que es pot experimentar a través dels sentits i comprendre amb la raó. Però el més sorprenent i, al mateix temps, desconcertant, és que també podem creure que aquesta realitat cognoscible forma part d’una realitat incognoscible que transcendeix els límits de tot allò que la ment pot sentir, comprendre o imaginar.

En altres paraules, precisament perquè tenim una vida que, en part, és conscient de si mateixa, podem parlar amb raó d’una realitat extramental i, al mateix temps, inferir i atorgar una certa visibilitat, lingüística i emocional, a una altra dimensió de la realitat que, malgrat romandre oculta, finalment, es capaç de donar sentit a tot plegat.

Així doncs, és en la vida de cada persona on la realitat esdevé conscient com a realitat mental i és, d’aquesta manera, com pot interpel·lar-se a si mateixa i preguntar-se, amb insistència, pel tipus de realitat que, de debò, li correspon a cada una de les realitats amb què es va trobant al llarg del seu camí. Es tracta, sens dubte, d’una qüestió vital, perquè depenent de quines siguin les respostes que hi donem, és a dir, de quina sigui la nostra visió de la realitat, així actuarem en ella i, per tant, així anirem esculpint, en el temps, la fluïda fesomia de les nostres vides.

 

Continuar llegint el primer capítol del llibre