Pensant en la realitat

Les investigacions científiques sobre la visió humana posen de manifest que els colors són una creació del nostre cervell i no, com podria semblar, una característica intrínseca de la realitat que copsen els nostres ulls. Així doncs, les tonalitats cromàtiques que veiem al nostre voltant una tarda diàfana de primavera, o un dia rúfol de tardor, són el resultat d’un complex procés de codificació i interpretació que realitzen òrgans molt sofisticats i, altament especialitzats, del nostre cos.

En efecte, els ulls s’alimenten d’estols de fotons que quan aterren sobre la retina es converteixen en impulsos nerviosos que viatgen, a correcuita, pel nervi òptic fins arribar al cervell. I és en aquest meravellós univers de 1200 grams de pes, textura gelatinosa i uns cent mil milions de neurones, on es produeix la misteriosa transmutació que, finalment, fa possible la visió d’un món amb colors i amarat de sentit.[1]

La realitat subjacent o primària, és a dir, aquella que els físics intenten fer comprensible amb els seus models teòrics és, si se’m permet la llicència poètica, una mena d’oceà d’energia en perpètua agitació: un magma inestable i dinàmic que els éssers humans aconseguim, amb més o menys perícia, transformar en un paisatge de formes ben delimitades i saturades de color. En aquest sentit, la realitat que veiem és, sempre, una interpretació personal: el fruit efímer del contacte momentani entre diferents formes d’organització de la realitat. En altres paraules, quan una persona mira al seu voltant pren, en certa manera, possessió de la realitat des de la realitat. Per tant, la diferència que hi ha entre cada un de nosaltres i el nostre entorn no radica en els ingredients subjacents, sinó en les maneres en què aquests s’organitzen i, en les variades relacions que podem establir amb ells. Per aquest motiu, tant els científics com els poetes poden afirmar, sense rubor, que som pols d’estrelles.[2]

Ara bé, les complexes connexions sistèmiques que s’estableixen entre diferents estructures empíriques poden, a vegades, generar fluides realitats emergents que, malgrat tenir una base material, ni s’identifiquen amb ella ni són comprensibles sense un vocabulari específic i un discurs apropiat. És el cas de la vida, la ment i la consciència.

Fins on sabem avui dia, és la peculiar activitat que es desenvolupa en la xarxa neuronal, i en la resta de cèl•lules i òrgans del cos, la que fa possible l’emergència de la consciència i l’existència de la ment. Però resulta fascinant i, alhora, torbador, adonar-se que les neurones que fan possible els nostres pensaments, records i emocions, són tan diferents d’ells com una formiga ho és dels sofisticats nius que hi contribueix a edificar quan forma part d’una gran colònia de tèrmits.

Així doncs, s’ha de reconèixer que suposa un repte de primera magnitud explicar, des de la ciència, com és possible que, dels ingredients bàsics que constitueixen l’estructura empírica del cervell, emergeixi, amb una esbalaïdora naturalitat, la consciència de viure en un món amb sentit, intel•ligible, i ben assortit de formes i colors.

No hi ha dubte que aquesta és una qüestió crítica. I, cal tenir molt present que, en aquests moments, no hi ha cap resposta que doni compte, de manera totalment satisfactòria, de la íntima relació i la infinita distància que sembla haver-hi entre el cervell i la consciència.[3]

Tanmateix, els espectaculars avenços realitzats en les darreres dècades en l’àmbit de la neurociència estan contribuint, de manera decisiva, a fer que moltes persones no vegin que, sota l’aparença sòlida d’aquests admirables descobriments, s’amaga un vesper d’estimulants problemes i algunes inquietants paradoxes.  Una de les més sorprenents es podria formular de la següent manera: si bé és cert que la consciència és el resultat de determinats processos cerebrals, també és prou evident que sense l’existència d’una realitat mental, plenament conscient de si mateixa, seria impossible comprendre el cervell. És a dir, sense el cervell no hi ha consciència d’un mateix ni un món mental ben organitzat, però sense un món mental amb sentit no podria haver-hi una veritable comprensió del cervell. Per aquesta raó, no és cap disbarat afirmar que el cervell només es pot comprendre a si mateix amb la ment.

Per tant, si la ciència contemporània entén el cervell humà com una complexa estructura empírica, íntegrament material, és perquè els científics parteixen d’un rigorós model d’interpretació materialista. Ara bé, aquesta útil manera de veure el cervell es converteix, de sobte, en una estimulant font de reflexió filosòfica quan ens adonem que la realitat que correspon a les interpretacions, i als models teòrics, no és pot reduir, del tot, a pura matèria.

És cert, que podem relacionar les idees, i els pensaments conscients d’una persona amb l’activitat electroquímica del cervell, però això no implica que hi hagi una identificació plena entre aquests processos físics i el món de significats que se’n deriven. Vull dir, que la realitat que correspon als pensaments no és del mateix tipus que la realitat que correspon als processos químics i elèctrics que tenen lloc al cervell. Per tant, ens trobem amb l’existència de dos capes de realitat superposades: la material i la mental. Tanmateix, per als materialistes més intransigents aquesta distinció no té gaire sentit perquè, per a ells, la realitat material és la única vàlida i, en conseqüència, consideren que els pensaments només són ficcions útils o, en el pitjor dels casos, meres fantasies subjectives irrellevants. El problema, des del meu punt de vista, és que aquest materialisme reduccionista parteix d’una visió limitada de la realitat, i això fa que no pugui enfrontar-se de manera adequada a la realitat de la vida, de la ment i la consciència.

En efecte, si només considerem reals les coses materials, ens veurem obligats, automàticament, a desplaçar els continguts mentals, és a dir, les idees, els números, les teories, els valors i els significats, als dominis de la irrealitat. Però això planteja un seriós problema, perquè són, precisament, les hipòtesis i els models teòrics, els que ens permeten fer ciència.[4] Les teories, com posa abastament de manifest la història de la cultura, són poderosos sistemes d’idees que donen compte de la realitat en què vivim; són visions amb sentit de la realitat i quan, de debò, estan ben arrelades en la nostra ment esdevenen vigoroses creences que ens faciliten la relació amb el món i condicionen, de manera efectiva, la nostra manera de viure-hi. Per aquest motiu, quan es deixa de creure en una teoria, la comprensió de la realitat experimenta variacions substancials.

Però, com hem assenyalat anteriorment, l’entramat de connexions significatives que dona sentit a una teoria no es pot identificar, al cent per cent, amb els processos físics dels quals se‘n deriva. És a dir, la matèria pot trobar-se a la base dels pensaments i ser imprescindible per vehicular idees, però les interpretacions i els significats que fan possible el coneixement de la realitat, i l’experiència de la comprensió, no són estrictament materials. Una bandera, per exemple, pot fer-se present en diferents suports físics, però el seu valor simbòlic no rau en l’estructura molecular dels fils de cotó, ni en els components químics dels colors de la tela.  Podríem dir, en conseqüència, que tant el significat de la bandera com els continguts de la ment se sustenten i depenen de la matèria, però no són mera matèria. En aquest sentit, les teories que redueixen tota la realitat als dominis dels elements materials donen, de manera clara, l’esquena a una part molt significativa de la realitat.

Per tant, resulta lícit i raonable postular, encara que pugui semblar una afirmació una mica alambinada, que únicament podem conèixer la realitat des de la peculiar realitat d’una visió mental de la realitat. Així doncs, haurem de convenir que els continguts de la ment són reals, malgrat que la seva realitat sigui molt diferent de la realitat de la qual, al capdavall, semblen dependre. En altres paraules, les construccions de la ment són reals, però la seva peculiar realitat ni es pot identificar ni es pot reduir, completament, al tipus de realitat que caracteritza les coses materials.

En aquest context podem fer servir, amb molta cautela, una senzilla analogia, i dir que el cervell és com la fusta que alimenta un foc nocturn, metre que la realitat mental és la flama que fa visible la llenya que es crema lentament. La fusta, en aquesta comparació, actua com a matèria primera, i és la seva combustió la que fa possible el foc. Però, com tots sabem, sense la llum de la foguera la fusta romandria submergida, de manera permanent, en la foscor de la nit.

Tant la fusta i el foc, com el cervell i la ment, són reals, encara que les seves característiques i propietats semblin, a primera vista, formar part de dos universos completament diferents.

D’altra banda, aquesta comparació ens obliga a introduir en l’escenari, si volem ser rigorosos, una figura imprescindible i unificadora: la persona que contempla el foc i fa servir les paraules apropiades per donar compte del que està veient. És prou clar, que sense algú capaç de contemplar i narrar els esdeveniments, la fusta i el foc perdrien la concreta i ben delimitada realitat que els atorga el misteriós fet de fer-se presents en el camp de sentit d’una vida humana.[5]

Així doncs, encara que la ment derivi de l’estructura empírica del cervell, no convé oblidar que, al final, la comprensió del cervell depèn dels models mentals amb què s’intenta donar raó de la seva realitat.

Tot això posa de manifest que hi ha complexes relacions de dependència entre les diferents organitzacions de la realitat que trobem en el radi d’acció de la nostra vida. Per aquest motiu, és tan raonable dir que la ment és un producte del cervell com afirmar que el cervell és, en definitiva, una teoria de la ment. Es tracta, en efecte, de dues maneres de parlar; de dues construccions lingüístiques carregades de sentit. Ara bé, el fet d’aplegar-les ens ajuda a veure, que alguns dels problemes que es deriven d’un model estrictament materialista de la realitat, es comencen a diluir en el precís moment que acceptem un horitzó de realitat més ampli. Em refereixo, a un horitzó de realitat capaç de considerar reals tant les coses materials com els teixits de significat, la trama de valors i els camps de sentit que formen part de la ment i de la vida de cada persona.

I, si ara, a la llum del que acabem de dir, tornem al món dels colors podrem concloure, sense incórrer en cap mena de contradicció que, si bé és cert que els colors no són una característica intrínseca dels objectes, sinó l’expressió mental de l’activitat del nostre cervell, això no significa que els colors no siguin reals. Al contrari, els colors són una manera ben real de veure la realitat des de la nostra vida mental. En resum, els colors són una creació del cervell amb una indiscutible realitat mental.

En efecte, les persones tenim el poder de convertir, amb una espatarrant facilitat, el mar d’ones electromagnètiques en què bussegem diàriament, en una emocionant, i a estones sorprenent, realitat en colors.

Els ulls i el cervell filtren i processen, amb una tenacitat admirable, la matèria primera que els arriba del món exterior i amb ella, però no només amb ella, cada persona crea una representació intel•ligible de la realitat en què hi viu. Per aquesta raó, quan obrim els ulls de bat a bat no veiem, davant nostre, una lluita caòtica de llums i ombres movent-se en un espai sense profunditat ni jerarquies, sinó un aquari amb peixos de colors, un camp de roselles, un armari ple de roba, una amanida d’enciam, tomàquet i ceba, o una mà amistosa que es mou lentament.[6]

Per tant, les imatges que veiem a la nostra ment no són mai una còpia immaculada de la realitat exterior, sinó el fruit, més o menys madur, d’un refinat procés de transformació i creació.

En altres paraules, allò que la reflexió sobre els colors ens fa veure és que l’organització de la realitat que anomenem, sense entrar ara en detalls tècnics, cos humà, quan entra en contacte amb l’organització de la realitat que denominem, per exemple, prímula, fa que el color blau esdevingui una veritable realitat mental.

Efectivament, dia rere dia construïm el nostre món mental amb bocins de realitat que el cervell organitza, amb tenacitat i habilitat, fent servir útils patrons. És una feina en què esmercem, de manera gairebé inconscient, molta energia, i que té una finalitat precisa: oferir-nos una visió del món comprensible i desproveïda d’ambigüitat.

Ara bé, que el nostre paisatge mental sigui el resultat d’un procés actiu de creació no significa que no sigui real. Significa, ras i curt, que la seva realitat és mental i no el reflex, directe i pur, d’un món exterior.

Creure que el cervell és una mena de mirall, o de sofisticada càmera fosca que reflecteix, pulcrament, el món que l’envolta, implica incórrer en un realisme ingenu. Tanmateix, tampoc sembla gaire convincent, malgrat la coherència argumental que han desplegat alguns filòsofs, postular que no hi ha més realitat que la mental. Entre aquests dos extrems cal situar la tesi d’aquest assaig; una tesi que ara ja estem en condicions de poder sintetitzar en una breu formula: les persones som creadors d’interpretacions reals de la realitat.

És a dir, nosaltres no hem creat ni la realitat primària o subjacent, ni la majoria de les formes en què s’organitza, però ella és la font primordial amb què el nostre cervell, d’acord amb patrons interns, construeix models teòrics o, si es prefereix, teories, mapes mentals, idees o representacions del món. I, al capdavall, és aquest procés, el que ens permet conèixer i comprendre, fins a cert punt, la realitat. En altres paraules, construïm realitat amb la realitat, i des d’aquesta realitat construïda ens relacionem amb la realitat en què ens trobem i en la qual vivim.

Ara bé, és important tenir present, que de la mateixa manera que hi ha nombrosos treballs científics que certifiquen l’extraordinària capacitat creativa del cervell humà, no s’ha d’oblidar que el seu poder, com el la de la resta d’òrgans del cos, és limitat. I, per tant, cal acceptar, amb naturalitat, que igual que la retina té unes característiques fisiològiques que només li permeten copsar una petita franja de radiació electromagnètica, el nostre cervell també té una estructura empírica que, necessàriament, delimita un horitzó de possibilitats infranquejable, un Finis Terrae mental sense cap porta de sortida.

De totes maneres, el fet de no poder creuar aquesta frontera no implica que la reflexió sobre els límits d’allò que podem veure, sentir, pensar o comprendre sigui del tot inútil o estèril; ben al contrari, ser-ne conscients de l’existència d’aquest territori ignot, i inaccessible, ens pot ajudar a conrear una humilitat esperançada i una saludable distància respecte de qualsevol temptació de fanatisme.

I, en aquest sentit, cal admetre que el coneixement, cada dia més precís, de la fisiologia de la visió ens ofereix una via segura per apropar-nos als contorns rugosos dels nostres límits i contemplar, des d’aquesta perspectiva privilegiada, el lligam indissoluble que uneix la ment i el cos.

Com abans hem dit, i reiteradament posen de manifest les investigacions científiques sobre l’ull, els fotoreceptors de la retina humana només s’alimenten de les radiacions electromagnètiques que oscil•len entre els 400 i els 750 nanòmetres, és a dir, únicament som capaços de processar una modesta porció de tot l’espectre conegut.[7]

Però també sabem que alguns insectes, com ara les abelles, o alguns rèptils, com les serps de cascavell, perceben amb facilitat longituds d’ona que, per a nosaltres, en condicions normals, són invisibles. Aquesta constatació ens permet intuir que, si poguéssim parlar sobre els colors amb un cròtal, com ho feia el Doctor Dolittle en les populars novel•les d’Hugh John Lofting, o Harry Potter en els llibres de J. K. Rowling, tindríem serioses dificultats per entendre les seves descripcions. De fet, ens seria tan impossible saber de quins colors ens estan parlant com a una persona cega de naixement imaginar el color vermell després d’escoltar la definició que es pot llegir en qualsevol diccionari.

En aquest context tampoc resulta gaire difícil imaginar la notable i justificada indiferència que provocaria, entre els amants de l’art, visitar una exposició de paisatges i retrats pintats únicament amb radiació ultraviolada.

És, doncs, prou evident que les característiques físiques dels nostres ulls imposen serioses limitacions a la nostra visió de la realitat i, aquests límits, de retruc, condicionen i, freqüentment, determinen el nostre horitzó de comprensió, i la valoració que podem fer del món en què vivim.

D’altra banda, no hem d’oblidar que també els models mentals, els paradigmes culturals, o les creences socials, tenen un contorn opac que impedeix veure res situat més enllà de les seves sòlides fronteres.

Així doncs, podem concloure que tant el nostre cos, amb la seva estructura empírica, com les idees i creences que donen contingut a la nostra ment, condicionen clarament la percepció que tenim del món i, fixen els límits de tot allò que, realment, podem comprendre.

Som, en conseqüència, els curiosos presoners d’un país amb dues fronteres; una infranquejable formada per una serralada d’altes muntanyes amb parets verticals i llises com la superfície d’un mirall, i una altra, per sort, més porosa i de geometria variable que amb esforç, i l’ajuda d’unes circumstàncies favorables, podem explorar amb certes garanties.

De totes maneres, convé assumir que, malauradament, fins i tot les fronteres més permeables, a vegades, es poden convertir en barreres insuperables.

Hi ha un conte de Jorge Luis Borges titulat, La busca de Averroes,[8] que il•lustra molt bé la dificultat de creuar els límits culturals i entendre, de manera correcta, les idees d’aquells que no comparteixen el teixit de creences que donen sentit al nostre món. El relat de Borges narra la història d’un estrepitós fracàs que, paradoxalment, ens permet apropar-nos, d’una manera subtil i evocadora, als límits de la comprensió.

Al començament del conte Averrois ensopega, mentre elabora els seus comentaris sobre la Poètica d’Aristòtil, amb dues paraules que no entén perquè desconeix la realitat que s’expressa a través d’elles.

Borges escriu: “La víspera, dos palabras dudosas lo habían detenido en el principio de la Poética. Esas palabras eran tragedia y comedia. Las había encontrado años atrás, en el libro tercero de la Retórica; nadie, en el ámbito del Islam, barruntaba lo que querían decir”.

A partir d’aquest moment es produeixen una sèrie d’esdeveniments casuals que van omplint de significat els dos enigmàtics conceptes, però Averrois és incapaç de relacionar allò que veu; uns nens que juguen i fan teatre, o allò que li expliquen; la descripció que fa un viatger d’una veritable representació teatral, amb les dues paraules que tant l’inquieten i preocupen. Finalment, quan torna a casa, té un sobtat cop de mala inspiració i escriu: “Con firme y cuidadosa caligrafía agregó estas líneas al manuscrito: Aristú (Aristóteles) denomina tragedia a los panegíricos y comedias a las sátiras y anatemas. Admirables tragedias y comedias abundan en las páginas del Corán y en las mohalacas del santuario”.

Així doncs, Averrois, encerclat per les invisibles parets d’un món cultural aliè a l’experiència del teatre, s’enfronta al repte d’escriure sobre una realitat que no pot entendre i, finalment, fracassa. Però ell mai serà conscient de l’error que ha comés perquè sempre viurà amb la convicció d’haver trobat la solució correcta al seu problema. En aquest sentit, Averrois va fer el mateix que fa el nostre cervell quan s’enfronta al punt cec de la visió: crear una resposta versemblant i tranquil•litzadora amb què amagar l’abisme del límit.

Tot el que acabo d’escriure intenta fer visible, de manera justificada, dues idees. La primera idea és que els continguts de la nostra ment tenen una realitat pròpia i molt diferent de la realitat material que els fa possible. Per aquest motiu, em sembla raonable afirmar que totes les interpretacions són reals. Vull dir, que són reals en el camp de realitat que fa possible la vida mental de cada persona.

La segona idea és que les interpretacions o teories que ens permeten accedir a la comprensió de la realitat defineixen, al mateix temps, els límits de la realitat que podem comprendre. En aquest sentit, les experiències lligades al fenomen de la incomprensió són molt importants, perquè suposen un poderós estímul per a la reflexió i la revisió crítica dels nostres horitzons de comprensió. En efecte, ser plenament conscients que hi ha realitats que es trobem més enllà de la nostra comprensió; colors que mai podrem veure, paraules que mai podrem entendre… és a dir, adonar-nos dels nostres límits, em sembla un formidable esperó per ser més sensibles i humils davant el gran misteri de la realitat.

[1] David Eagleman, Incógnito.

[2] Carl Sagan, La conexión cósmica. I el poema de Coral Bracho titulat, Polvo de estrellas.

[3] Veure: Eric R. Kandel, Antonio Damasio, Michael S Gazzaniga, David Eagleman, Thomas Nagel, entre molts altres.

[4] Stephen Hawking i Leonard Mlodinow, El gran disseny i Sean Carroll, El gran cuadro.

[5] La realitat de la vida.

[6] Kandinski en teoria.

[7] Ignacio Morgado. La fábrica de las ilusiones.

[8] Jorge Luis Borges. El Aleph.

 

Llibres consultats:

• Borges, Jorge Luis. El Aleph. Madrid: Alianza editorial, 1984.
• Carroll, Sean. El gran cuadro: los orígenes de la vida, su sentido y el universo entero. Barcelona: Pasado & Presente, 2017.
• Eagleman, David. Incógnito. Barcelona: Anagrama, 2016.
• Frith, Chris. Descubriendo el poder de la mente: como el cerebro crea nuestro mundo mental. Barcelona: Ariel, 2008.
• Hawking, Stephen H. i Mlodinow, Leonard. El gran disseny. Barcelona: grup62, 2010.
• Chalmers, Alan F. ¿Qué es esa cosa llamada ciència?. Madrid: Siglo XXI, 2012.
• Nagel, Thomas. La mente y el cosmos. Madrid: Biblioteca Nueva, 2014.
• Sagan, Carl. La conexión cósmica. Barcelona: Plaza & Janés, 1973.