Reflexions al voltant d’una cadira

En el món dels usos habituals de les coses una cadira té una funció ben definida i concreta: serveix per seure-hi. Però tots sabem que en determinats moments una cadira també pot ser molt útil per bloquejar una porta o per protegir-se d’una bèstia salvatge.

És a dir, l’experiència ens demostra que els objectes poden tenir usos diferents en un marc de possibilitats tan divers com, a vegades, sorprenent. Tanmateix, aquest horitzó, eminentment pràctic, no és l’únic que ens pot servir de referència a l’hora de relacionar-nos amb les coses.

Una cadira, per exemple, en les mans d’un nen pot convertir-se, gràcies a la seva imaginació, en una illa solitària, la torre d’un castell o un amagatall improvisat. I així és com, de sobte, l’ús pràctic, el més immediat i comú, es veu desplaçat a un segon pla, i ens deixa veure que hi ha altres possibilitats que poden assumir, sense problemes, un protagonisme força reeixit.

De fet, a més del seu ús quotidià com a seient, o com a ingredient imprevisible d’un joc infantil, una cadira també pot ésser revestida d’un ventall de valors i significats molt variat; sentimentals, la cadira on seia l’avi, històrics, la Cadira Barcelona de Mies van der Rohe, simbòlics, la cadira del poder, emblemàtics, la cadira de Charlie Rivel… És a dir, una cadira, com qualsevol altre objecte que entri en el radi d’acció de la vida humana, adquireix, automàticament, un potencial de sentits tan ampli i complex com ho són les necessitat pràctiques, el marc de referències culturals, o les capacitats creatives de les persones que es relacionen amb ella.

En aquest context, la humil cadira amb roba[1] que forma part de la col·lecció de la Fundació Antoni Tàpies és, com moltes altres obres d’art contemporani, un peculiar fulminant artístic que, al mateix temps que provoca estranyesa, ens convida a reflexionar sobre els límits que, massa sovint, imposem a la nostra visió de la realitat quotidiana. Per exemple, recordo que fa temps vaig poder observar una parella jove que visitava la Fundació i que en arribar davant d’aquesta obra la va mirar amb curiositat. Uns segons més tard el noi li va preguntar a la seva companya amb un somriure burleta: “Què significa això?” i ella, fent un gest simpàtic amb el cap, li va respondre: “vés a saber!”.

L’escena dibuixa amb precisió mil•limètrica la frontera que, malauradament, ens separa de la veritable acció de pensar. Atemorits pel pes de la nostra ignorància renunciem a la companyia d’algunes preguntes que, encara que no ho semblin, són com aquells misteriosos mapes que un troba en les novel•les d’aventures: una invitació a descobrir noves realitats i tresors ocults.

Sens dubte, “Cadira i roba”, i moltes altres obres d’art contemporani, dibuixen un territori artístic que, com els vells mapes, ens conviden a l’atenta exploració d’una realitat diversa i sorprenent: una realitat tan problemàtica com fascinant. I s’ha de dir que si, finalment, deixem de banda els prejudicis i la por, i ens embarquem en l’aventura,  tindrem l’oportunitat de descobrir que una cadira, a més de ser un objecte amb una funció pràctica perfectament definida, pot arribar a ser un mitjà per comprendre  que tenim la capacitat de crear una gran varietat d’interpretacions reals, i amb sentit, de la realitat.[2]

D’altra banda, tot el que acabem d’explicar té una interessant projecció educativa, i dibuixa les línies generals d’un senzill mètode que facilita una activa aproximació a algunes creacions artístiques contemporànies. En efecte, si com hem dit, la pregunta és l’expressió verbal d’una intensa inquietud, del neguit provocat per una realitat desconcertant, aleshores, el bon educador sempre s’hauria de donar valor a aquesta experiència personal carregada d’emoció. I, a continuació, sobre aquesta base de preguntes espontànies i viscudes amb passió, s’hauria d’esforçar per construir un diàleg obert a la curiositat i orientat al coneixement.[3]

 

[1] Cadira i roba, 1970 (Objecte-assemblatge) Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

[2] Constel·lacions lingüístiques.

[3] Les veritats del diàleg.

 

 

Llibres consultats:

• Gadamer, Hans-Georg. Estética y hermenèutica. Madrid: Editorial Tecnos, 1996.
• Manguel, Alberto. Leer imágenes. Madrid: Alianza editorial, 2002.
• Ortega y Gasset, José. Ideas y creencias. Madrid: Revista de Occidente, 1965.
• Tàpies, Antoni. Memòria personal. Fragment per a una autobiografia. Barcelona: Fundació Tàpies i Editorial Empúries, 1993.