La ciència en la ment

Els científics afirmen que la variada gamma de tonalitats cromàtiques que ens mostra el món és una meravellosa il•lusió que s’esvaeix, a la llum del coneixement, amb la mateixa celeritat que s’escurcen les ombres  amb la llum del sol zenital. És a dir, des d’una perspectiva estrictament científica la realitat que ens envolta és incolora, insípida, inodora…[1] Per tant, sembla raonable concloure que el món que veiem i sentim, malgrat la seva aparença fiable, és molt diferent de la realitat que el fa possible.

La neurociència corrobora abastament aquesta idea, i posa de manifest, amb dades contundents, que el cervell és un òrgan que s’alimenta d’engrunes de realitat: les processa i codifica, i, amb elles, crea la nostra peculiar i personal visió del món.[2]

Tanmateix, això significa que mai establim un contacte directe amb la realitat exterior. Sempre l’experimentem en diferit i una vegada ha estat processada.  És a dir, habitem un món mental que es nodreix d’una misteriosa realitat amb la qual solament ens podem relacionar des de la cartografia que atresorem a la nostra ment.

El cervell humà és un hàbil constructor d’interpretacions que donen sentit a la realitat que ens envolta i, sense elles, som incapaços d’entendre res. En altres paraules, mentre més conscients som dels processos cerebrals que fan possible la comprensió de la realitat que ens envolta, més visible es fa la distància que ens separa d’ella.

En efecte, els coneixements actuals permeten conjecturar, amb un cert grau de seguretat, que el cervell crea el nostre món mental a partir d’una realitat “extramental”, és a dir, amb una realitat exterior a la ment. Però si, com afirmen els investigadors, només podem conèixer la realitat exterior a través de la realitat mental, aleshores, haurem de concloure que el cervell, tal com el coneixem, és un producte de la ment. Vull dir, que si el cervell sempre processa la realitat exterior, i amb ella crea útils representacions del món, estem obligats a reconèixer, encara que tot plegat resulti tan inquietant com un autoretrat d’Escher, que el cervell és una interpretació que rau en la nostra ment.[3]

Així doncs, la gran paradoxa amb què s’enfronta la ciència neix, en darrera instància, de negar realitat a la realitat. En efecte, si s’expulsen els colors de l’horitzó de la realitat perquè se’ls considera una mera il·lusió mental, tard o d’hora, ens veurem empesos a qüestionar la realitat del cervell i la realitat de l’estructura fonamental de la matèria, ja que tant els cervells amb que treballen els neurocientífics com els àtoms que investiguen els físics són, al cap i a la fi, meres interpretacions: models teòrics que es deriven de l’activitat cerebral, però que, en darrer terme, no s’identifiquen plenament amb ella.

Ara bé, si ampliem els límits de la realitat més enllà de les fronteres que fixen determinats plantejaments reduccionistes, descobrirem que alguns problemes s’esvaeixen i tot resulta més comprensible. En el fons, es tracta de ser menys rígids i d’acceptar allò evident: la realitat de la consciència, i dels continguts de la ment. És a dir, enlloc de relegar als confins de la irrealitat els colors, els significats, els valors… els hauríem de considerar part de la realitat. Una  nova realitat creada des de la innovadora realitat que és la vida humana.[4] En altres paraules, una realitat intrínsecament vinculada al món físic però, en darrera instància, irreductible a ell.

Des d’aquesta perspectiva, més completa i respectuosa amb la realitat, es podria continuar establint una diferència fonamental entre la realitat de les interpretacions i la realitat que s’intenta interpretar i, per tant, es podria avaluar, tal com es fa ara, la utilitat o la veritat que correspon a la realitat dels models posats a prova. No es tracta, doncs, de renunciar a la recerca d’un coneixent rigorós de la realitat, sinó de ser més fidels a la realitat que tenim al nostre abast.

Efectivament, si considerem real l’univers mental que fa possible la vida humana i, al mateix temps, postulem la existència d’una realitat subjacent, de la qual es deriven els múltiples nivells de realitat en què vivim, ens podrem situar a una prudent distància dels partidaris més extremistes del materialisme i de l’idealisme. És a dir, podrem pensar, seriosament, que ni tota la realitat és material ni tota és mental. Més aviat, sembla que la realitat, en la seva expressió física, s’ha organitzat, al llarg del temps, de moltes maneres diferents; àtoms, molècules, estrelles… i aquest dinamisme creador ha acabat donant origen a una peculiar i complexa estructura material de la qual ha emergit un nou tipus de realitat: la vida. I la vida, en el cas del planeta terra, ha evolucionat i ha fet possible una criatura d’una gran complexitat i amb un cervell amb tantes neurones com estrelles hi ha a la nostra galàxia. Un cervell que, dia rere dia, posa de manifest que té la facultat de crear mons mentals i la capacitat de ser conscient d’ells. En resum, tant la vida humana com la ment de les persones són fenòmens reals que tenen una realitat que els és pròpia i que és irreductible a la mera realitat de les coses. Som, doncs, creadors de representacions reals de la realitat: els artífex d’interpretacions vitals amb sentit, és a dir, amb significat i valor. Així doncs, tant els científics com la resta de les persones som els habitants d’una peculiar realitat de sensacions i significats, de somnis i emocions, d’idees i futurs imaginats.[5]

Per què hauríem de negar realitat a aquestes realitats? Per què hauríem de rebutjar una part de la realitat en què ens trobem? Per què no creure que tots els productes i fenòmens vinculats a la realitat són, precisament, reals perquè formen part d’ella?

A la llum d’aquestes preguntes sembla clar que les visions reductives de la realitat resulten profundament insatisfactòries, més encara quan, tal com hem comentat anteriorment, les investigacions científiques més fiables revelen que l’única relació que podem establir amb la realitat extramental es produeix, obligatòriament, des del món mental que construeix el cervell de cada persona. En altres paraules, si no atorguem realitat als continguts de la ment ens trobarem empresonats en una terrible contradicció.

En efecte, la curiosa conclusió d’aquestes reflexions és que els partidaris d’expulsar de la realitat els continguts mentals s’enfronten a una singular paradoxa. Si per a ells la realitat mental és una mera fantasia irreal, tard o d’hora, hauran de reconèixer que les seves idees també ho són. O és que hi ha alguna idea que no sigui, al cap i a la fi, mental?

 

[1] Bunge, Mario. La ciencia, su método y su filosofía.

[2] Lo que usted experimenta – todas las visiones, sonidos y olores – nunca es una experiencia directa, sino una interpretación electroquímica en un cine a oscuras. David Eagleman. El cerebro. Ed. Anagrama, 2017.

[3] Pensant en la realitat.

[4] La realitat de la vida.

[5] La llibertat albirada.

 

© Fotografía Josep Montes (José A. Montes)

Llibres consultats:

  • Burnett, Dean. El cerebro idiota: un neurocientífico nos explica las imperfecciones de nuestra materia gris. Barcelona: Temas de hoy, 2016.
  • Dennet, Daniel C. La evolución de la libertad.Barcelona: Paidós, 2004.
  • Eagleman, David. El cerebro (nuestra historia). Barcelona: Anagrama, 2017.
  • Gazzaniga, Michael S. ¿Qué nos hace humanos?. Barcelona: Paidós, 2010.
  • Morgado Bernal, Ignasi. La fábrica de las ilusiones: conocernos más para ser mejores. Barcelona: Ariel, 2015.