La llibertat albirada

Ladislas Starewitch era un home pacient i curiós, un entomòleg aficionat, que un bon dia va decidir filmar la dramàtica lluita de dos escarabats mascles de l’espècie Lucanus cervus. Amb la meticulositat d’un mestre artesà va construir un acollidor escenari, que va inundar de llum artificial per poder copsar, amb precisió, tots els detalls de l’enfrontament entre els dos coleòpters.

Quan va acabar de fer els preparatius preliminars, els cérvols volants van ser dipositats, amorosament, sobre el camp de batalla i un silenci gràvid es va apoderar de l’espai. Els escanyapolls estaven tan a prop l’un de l’altre, que les seves mandíbules amenaçadores es tocaven, però els majestuosos insectes, ben visibles a través de la lent de la càmera, semblaven dos escultures d’atzabeja.

Els minuts s’escolaven monòtonament, mentre la paciència de Starewitch s’esquerdava com el fang sota el sol. Però els escarabats, immòbils com els models d’una classe de pintura, pareixien petrificats. No hi havia res a fer, la instintiva fúria lluitadora d’aquells actors novells s’havia diluït, per art de màgia, en l’aire fred del plató.

L’experiència va ser molt frustrant per a Starewitch, però com era un home tossut i enginyós no va parar de rumiar fins que no va trobar una sortida satisfactòria al seu problema: una imaginativa solució, que va contribuir a canviar el curs de la seva vida i, amb el temps, el va convertir en un dels mestres més admirats del cinema d’animació.  Molts anys després, el mateix Starewitch, va evocar en un manuscrit autobiogràfic aquell significatiu episodi i, negre sobre blanc, va deixar constància de la idea  que li va permetre sortir de l’atzucac on l’havien ficat la seva passió cinematogràfica i entomològica. Va escriure: “Si es pot animar un dibuix, per què no s’hauria de poder animar un escarabat mort posant-lo en les postures adequades?”.[1]

Dit i fet, Starewitch va reproduir, amb rigor i precisió, cada un dels moviments de la lluita entre els dos escarabats difunts, i els va enregistrar en una pel•lícula de 15 metres. D’aquesta manera, el jove realitzador va aconseguir fer l’any 1910 un film documental tan insòlit com versemblant.

L’èxit de la pel•lícula va ser rotund, i els espectadors que van assistir a les primeres projeccions no van tenir cap motiu per no creure que estaven veient la lluita entre dos escarabats vius. Per a ells, les imatges cinematogràfiques eren, per descomptat, un reflex fidel de la realitat: un document científic que mostrava escenes colpidores de la vida de dos ferotges cérvols volants.

Així doncs, Starewitch havia realitzat un petit miracle; havia aconseguit que, en la foscor de la sala de cinema, dos essers inanimats, dos titelles dissecats, semblessin ben vius. És a dir, Starewitch havia creat una ficció que, finalment, s’havia convertit en una indiscutible realitat.

Però si ara sortim fora d’aquest singular escenari i pensem en altres experiències quotidianes, segur que ens resultarà fàcil admetre que no sempre és senzill distingir el tipus de realitat que correspon a les variades realitats amb què ens trobem en el curs de la nostra vida. La veritat és que, amb més freqüència del que ens agradaria reconèixer, caiem en l’error de confondre-les. És a dir, tendim a identificar, de manera precipitada, realitats que pertanyen a àmbits o nivells de realitat molt diferents.[2]

En aquest sentit, les persones que viuen en la creença que el cervell reflecteix de manera fidel la realitat tenen una major propensió a fer de l’error un estil de vida. Per a elles, tot allò que es percep és, en darrera instància, el que sembla ser.

Ara bé, les coses no són tan clares. En efecte, ni el món mental de cada persona és una mera còpia d’una dòcil realitat exterior ni les realitats que habiten en ell són, totes, de la mateixa classe.

De fet, el nostre món mental és el peculiar i desconcertant resultat de la interacció, permanent i creativa, entre la realitat que és la nostra vida i una realitat diferent d’ella. En altres paraules, el món mental de les persones és sempre el fruit de l’activitat d’un cervell que s’alimenta d’una font d’energia externa.

El més sorprenent de tot és que, malgrat haver-hi una clara relació de dependència entre el cervell i la ment, la realitat de la ment no es pot reduir als processos electroquímics amb què molt sovint s’intenta identificar-la. Vull dir, que en aquests moments no se sap, ni tampoc és segur que s’arribi a  saber mai, com és possible que, de la relació que estableix l’estructura empírica del cervell amb el seu entorn, pugui emergir la consciència i el sofisticat món mental en què vivim. Sembla com si la ment i el cervell es trobessin en les ribes oposades d’un oceà ignot i innavegable.

Per aquest motiu, i si ens atenim als resultats de les investigacions més recents en psicologia i neurociència, no és cap disbarat afirmar que, en certa manera, tots som com l’ingenu protagonista de la pel•lícula, El show de Truman o com els habitants de Matrix: els crèduls ciutadans d’un univers mental construït amb unes regles comuns, una densa xarxa de creences col•lectives, un munt d’interpretacions consolidades, i un llenguatge compartit.

I, únicament, quan algunes esquerdes comencen a dibuixar fosques línies d’inquietud sobre la coherència d’aquesta realitat mental, ens sentim, de debò, impel•lits a buscar respostes alternatives: un nou sistema d’idees que resolgui, satisfactòriament, els dubtes acabats de néixer i que, inesperadament, han convertit el nostre món en un lloc enigmàtic, insegur i perillós. Amb el temps, si tot va bé, aquest nou teixit de respostes anirà cobrint, com un càlid mapa amarat de sentit, la indisciplinada realitat que ens inquietava i així, a poc a poc, anirem recuperant la seguretat i l’equilibri perduts.

Sens dubte, aquestes crisis són molt importants i inspiradores, perquè ens permeten intuir que, sota les sòlides i còmodes creences en què vivim, s’agita una realitat indescriptiblement estranya i problemàtica. Podríem dir, amb una formula provisional, que en el context d’una crisi profunda la realitat es viu com a misteri radical i s’expressa com a pregunta peremptòria. I, la primera conseqüència d’aquesta intensa i trasbalsadora vivència és fer visible un tret, extraordinàriament revelador, del comportament humà. En efecte, ens permet comprovar que, quan la realitat s’experimenta, de debò, com a problema radical, la nostra reacció, gairebé instintiva, és buscar de manera apressada una resposta que ens ajudi a treure el cap de la mar de la incertesa. És a dir, intentem construir un nou horitzó de realitat, un relat amb sentit, una interpretació fiable o una teoria rigorosa que doni compte d’allò que ens preocupa i, finalment, ens ajudi a saber a què atenir-nos. Es tracta d’una maniobra vital, espontània i ineludible, que ens va apropant a la realitat del coneixement al mateix temps que ens va allunyant del misteri de la realitat. De totes maneres, convé precisar que el pitjor enemic de la vivència del misteri no és mai un coneixement humil i conscient de les seves limitacions, sinó el coneixement viscut com a creença inqüestionable. És a dir, el fanatisme intel•lectual.[3]

Així doncs, les crisis ens ensenyen, que per poder apropar-nos al gran misteri de la realitat sempre estem obligats a elaborar interpretacions reals de la realitat.  Per tant, la realitat, tal com nosaltres la coneixem, és sempre realitat experimentada i interpretada mentalment.  I en arribar a aquest punt del camí sembla inevitable fer un pas endavant i plantejar, obertament, una torbadora pregunta: però hi ha o no hi ha una realitat més enllà de la ment?

No hi ha dubte que en determinats contextos la mera formulació d’aquesta qüestió pot semblar un disbarat, però no és menys cert que es tracta d’una pregunta amb la qual han jugat alguns filòsofs des de fa segles, i que ha provocat, i continua provocant, debats tan intensos i apassionants com inspiradors.

Només cal recordar, en aquest sentit, les vehements paraules que va proferir el doctor Samuel Johnson una tarda d’estiu de l’any 1763 en sortir de l’església de Harwich: “Així hi queda refutada!”,[4] va dir en veu alta mentre colpejava amb la sola de la sabata una voluminosa pedra. El seu propòsit era, per descomptat, rebatre la doctrina de George Berkeley, qui no creia que existís la matèria ni, en conseqüència, les pedres ni els arbres ni les muntanyes. Per a Berkeley, “Ser és ser percebut” i, per tant, si no hi ha percepció, és a dir, una captació mental de les coses, aquestes no existeixen.

Com es pot imaginar, una conclusió tan radical havia deixat perplexa molta gent, i havia suscitat infinitat de preguntes i comentaris crítics. Però Berkeley, amb gran habilitat argumental, prosa eloqüent i molta fe, va sortejar les dificultats. Per a ell, Déu era qui ho percebia tot i en tot moment, i per aquesta raó n’era, en darrera instància, el garant de l’existència permanent de totes les coses, fins i tot quan no eren percebudes per cap ésser humà.

En efecte, el filòsof irlandès, que treia de polleguera Samuel Johnson, havia publicat l’any 1710 un llibre titulat, Principis del coneixement humà, on deia: “Tots aquests cossos que componen la poderosa estructura del món, no tenen una subsistència independent de la ment, i el seu ésser consisteix a ser percebuts o coneguts; i, en conseqüència, mentre no siguin percebuts per mi o no existeixin en la meva ment o en la d’un altre esperit creat, o bé no tindran existència en absolut, o, si no, hauran de subsistir en la ment d’algun esperit etern”.[5]

És cert que, l’enèrgic i pintoresc gest del doctor Johnson ha tingut una projecció històrica notable i algú podria pensar que va ser un magnífic cop d’efecte, però difícilment es pot afirmar que sigui una veritable refutació del immaterialisme de Berkeley. Com a molt, es pot considerar la manifestació, espontània i simpàtica, d’una ferma convicció personal; d’una creença tan difícil de demostrar com la defensada pel seu admirat adversari.

El cas és que si comparem les idees de Berkeley amb les de Johnson ens resultarà evident, més enllà de legítimes controvèrsies, que les persones no només tenim la capacitat de crear variades interpretacions de la realitat, sinó que, de fet, vivim en elles i, per aquesta raó, ens resulta tan fàcil transitar còmodament entre elles. Hi ha moments, per exemple, en què explorem realitats històriques, mentre que en altres intentem comprendre el models teòrics amb els quals els científics interpreten l’estructura de la realitat. Però, allò que fem de manera més habitual i quotidiana és moure`ns per les útils i acolorides representacions que el nostre cervell elabora en la seva interacció permanent amb el món que ens envolta.

A la llum de les coses que avui sabem sembla raonable pensar que vivim en un cosmos mental construït amb l’energia del nostre entorn. Un cosmos, d’altra banda, tan diferent de la realitat que l’ha fet néixer com les lletres de la paraula oceà de la massa d’aigua salada que va originar aquest ondulant concepte.

Ara bé, que la realitat mental no es pugui identificar plenament amb la realitat extramental, ens permet alimentar una convicció d’ampli abast i que moltes persones compartim: que no pot haver-hi una realitat mental sense un procés d’interacció constant entre la realitat que és la vida i un altre tipus de realitat. Per tant, l’existència d’una realitat mental conscient de si mateixa únicament és possible perquè les persones tenim una vida que es nodreix de realitat. En altres paraules, la realitat mental de cada persona és el producte d’una continuada interacció entre la realitat en què ens trobem i la pròpia realitat de la nostra vida. Així doncs, la realitat que anem fent mentre vivim és, al mateix temps, inseparable de la realitat en què habitem i, com ja hem comentat anteriorment, irreductible a ella.

El cas és que la notable habilitat que té la vida humana per processar, representar i crear, des de la realitat, altres realitats, ens permet sobreviure en entorns canviants i perillosos, i ens obre, de bat a bat, les portes del futur. Una dimensió del temps a la qual només hi podem accedir mitjançant una projecció imaginativa, és a dir, a través una espècie de simulació virtual capaç de dibuixar horitzons de possibilitats allà on encara no hi ha res.

En aquest sentit, recents estudis sobre el cervell posen de manifest que la percepció en directe de la realitat, i la seva evocació posterior, impliquen l’activació de xarxes neuronals localitzades en les mateixes zones del cervell.[6] Això converteix l’encèfal en un potent simulador, que no només ens permet construir un present amb sentit, sinó que té la capacitat d’atorgar al futur una realitat molt similar a la d’experiències viscudes en el present.

Així doncs, el cervell és un fantàstic creador de realitat virtual, un constructor de representacions versemblants que ens permeten planificar, imaginar i jugar amb el futur amb un grau de llibertat que no està a l’abast ni dels objectes inanimats, ni de la resta d’animals coneguts. És a dir, tenim la meravellosa capacitat d’anticipar futurs i això ens permet obrir noves vies de reflexió sobre els límits i les possibilitats de la llibertat humana.

En efecte, fins fa poc temps els descobriments científics en l’àmbit de la física o de la biologia semblaven conduir irremeiablement a l’acceptació estoica de les tesis deterministes. En conseqüència, la llibertat era per a molts una il•lusió, un fantasma semàntic incapaç d’enfrontar-se, cara a cara, amb la dura realitat.

Però en les últimes dècades els resultats de les investigacions sobre l’escorça prefrontal permeten albirar un horitzó de llibertat capaç d’assumir, amb sincera modèstia, tant les  seves possibilitats com les seves evidents limitacions. Es tracta d’una idea de llibertat disposada a conviure amb les lleis de la física, la teoria de l’evolució, les rigideses de l’herència genètica i, també, amb les inevitables servituds a les vigències socials. Parlo, doncs, d’una llibertat humil que no brota d’una nova branca de la metafísica ni tampoc raja de fonts màgiques, sinó que rau en l’extraordinària facultat que té el cervell humà de crear representacions reals del món, pensar en elles, i manipular-les per crear noves realitats amb què projectar-se cap al futur. En altres paraules, la llibertat a què em refereixo s’obre camí gràcies a la nostra capacitat d’imaginar, des del present, diferents escenaris de futur, i d’assumir, voluntàriament, el compromís d’intentar donar vida a aquell que, finalment, s’ha escollit. Així és com allò imaginat i pensat des dels camps de llibertat de la ment acaba repercutint, de manera directa, en l’activitat executiva que és la nostra vida quotidiana.

No hi ha dubte que les persones tenim l’obligació de triar, a cada moment, què farem, però no totes les eleccions que fem es poden reduir a un rígid programa instintiu inscrit en els nostres gens ni, tampoc, a les fèrries lleis que governen certs dominis de la física. És evident, que moltes de les nostres eleccions depenen exclusivament del futur que ens hem proposat assolir i que és el que dona autèntic sentit a les nostres vides. Per tant, la possibilitat d’imaginar futurs ens obre les portes d’un peculiar espai de llibertat des del qual podem actuar sobre el present. Dit d’una altra manera, si bé és cert que les eleccions que fem poden estar motivades, en molts casos, per impulsos instintius irrefrenables o per una cadena de causalitats de la qual no som conscients, també cal reconèixer que molt sovint actuem moguts per l’objectiu d’arribar a ser qui realment volem ser. És a dir, la capacitat de projectar-nos imaginativament cap al futur crea una realitat de significats, i de valors personals, que pot influir de manera decisiva en les nostres vides, i això suposa acceptar explícitament que en el mur del determinisme hi ha una petita escletxa que ens convida a continuar pensant, amb esperança, sobre la llibertat.

D’altra banda, aquestes habilitats imaginatives, que neixen de la complexa estructura física del cervell, es poden potenciar i millorar, i en aquest procés l’educació juga, clarament, un paper privilegiat. Com ara sabem, la plasticitat del cervell fa possible que, mitjançant una adequada estimulació de la curiositat i la motivació, i fent servir una metodologia d’aprenentatge emocionalment saludable,  les xarxes neuronals es reforcin i es creïn noves connexions entre elles. Per tant, l’educació pot contribuir de manera decisiva a desenvolupar el potencial creatiu de cada persona i, d’aquesta manera, ajudar-les a conquerir majors quotes de llibertat.

En aquest sentit, resulta evident que els models d’aprenentatge que afavoreixen l’exercici de la imaginació, fomenten la revisió crítica i constructiva dels coneixements adquirits, i estimulen l’intercanvi d’idees i el diàleg respectuós amb els altres, són els que tenen més possibilitats d’impulsar tant la llibertat individual com la millora substancial de les societats.

 

[1] Martin, Léona Béatrice; Martin, François. Ladislas Starewitch: 1882-1965: Le cinema… rend visibles les rêves de l’imagination.

[2] Les fades del cervell.

[3] Les veritats del diàleg.

[4] Boswell, James. Life of Johhson. 10a ed. [s.l.]: Birkbeck Hill, 2005. Vol. I, p. 1709-1766. Project Gutenberg: http://www.gutenberg.org/etext/8918

[5] Berkeley, George. Tratado sobre los principios del conocimiento humano. (Versió en català a partir del text en castellà).

[6] Bergen, Benjamin K. El cerebro y el lenguaje: de las palabras a los hechos.

 

Llibres consultats:

• VV. Metamorfosis. Visions fantàstiques de Starewitch, Švankmajer i els germans Quay. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Diputació de Barcelona, 2014.
• Bergen, Benjamin K. El cerebro y el lenguaje: de las palabras a los hechos. Barcelona: RBA, 2013.
• Berkeley, George. Tratado sobre los principios del conocimiento humano. Madrid: Alianza Editorial, 1992.
• Bergen, Benjamin K. El cerebro y el lenguaje: de las palabras a los hechos. Barcelona: RBA, 2013.
• Boswell, James. Life of Johhson. 10a ed. [s.l.]: Birkbeck Hill, 2005. Vol. I, p. 1709-1766. Project Gutenberg: http://www.gutenberg.org/etext/8918
• Bueno i Torrens, David. L’enigma de la llibertat: una perspectiva biològica i evolutiva de la llibertat humana. València: Universitat de València, Servei de Publicacions; Càtedra de Divulgació de la Ciència; Alzira (València): Bromera, 2010.
• Fuster, Joaquin M. Cerebro y libertad: los cimientos cerebrales de nuestra capacidad para elegir. Madrid: Ariel, 2014.
• Martin, Léona Béatrice; Martin, François. Ladislas Starewitch: 1882-1965: Le cinema … rend visibles les rêves de l’imagination . Paris, Budapest, Turin: L’Harmattan, 2003.