Gravetat amb sentit

El dia 11 de febrer de 2016 es va confirmar de manera oficial, i pública, que les ones gravitatòries existien. Cent anys després de la publicació de la teoria de la relativitat general, els científics van poder, per fi, anunciar al món que havien detectat les esmunyedisses ondulacions que Albert Einstein havia imaginat i que, durant milions d’anys, s’havien estat desplaçant per l’oceà còsmic sense que ningú se n’adonés.

Una altra vegada, per a sorpresa d’especialistes i profans, les prediccions de l’extraordinària teoria d’Albert Einstein s’havien vist ratificades. Això sí, en aquesta ocasió n’havia calgut més temps i la construcció de complexos i sofisticats aparells tecnològics capaços de registrar, amb precisió, les dades necessàries per validar adequadament les previsions teòriques.

Cal recordar que l’any 1919 ja es va viure un episodi semblant quan l’astrofísic Arthur Stanley Eddington va fer públics els resultats de les observacions que havia realitzat durant l’eclipsi solar del maig d’aquell mateix any. Les dades, obtingudes amb grans dificultats, posaven de manifest que, tal com preveia la teoria de la relativitat general, la llum experimenta una lleugera desviació de la seva trajectòria quan entra en contacte amb el camp gravitatori del sol. Es tracta d’un minúscul desplaçament que es produeix, com sabem des de llavors, per la deformació, en forma de corba, que pateix l’espaitemps a conseqüència de l’acció de la força de la  gravetat.

La notícia sobre els resultats obtinguts per Eddington va tenir un gran ressò en el seu moment, i va contribuir, de manera notable, a fer d’Albert Einstein un personatge popular més enllà dels dominis de la física teòrica.

No hi ha dubte que aquests exemples il•luminen, de manera precisa, l’admirable funcionament de la ciència: la seva meravellosa capacitat de construir i posar a prova models teòrics que serveixen per descobrir i treure a la llum realitats ocultes. Ara bé, aquest mètode, rigorós i molt fiable, també té uns límits, dels quals cal ser-ne plenament conscients si no volem cometre greus errors. És a dir, si no volem confondre la part amb el tot, o dit d’una altra manera, si no volem caure en el parany de creure que només és real, i té existència definida, allò que es pot pescar amb les xarxes del mètode científic.[1]

En aquest àmbit de reflexió convé actuar sempre amb una dosi de saludable cautela, perquè si un es deixa arrossegar pel fanatisme reduccionista  corre el risc de fer desaparèixer del seu horitzó de pensament àmplies parcel•les de realitat impossibles de validar o refutar científicament. D’altra banda, convertir aquesta creença en una veritat inqüestionable, a més d’implicar una contradicció lògica, representa un seriós empobriment de la vida humana.[2]

Un senzill exercici d’imaginació, o si es vol un petit experiment mental, ens pot ajudar a entendre millor aquesta qüestió. Suposem, per exemple, que un científic brillant elabora una teoria capaç de donar una resposta coherent i matemàticament impecable a una sèrie de problemes de física subatòmica. Imaginem que la teoria és posada a prova, dia rere dia, en diferents laboratoris del món i que, finalment, tots els resultats dels experiments confirmen, sense cap mena de dubte, la validesa del model teòric sotmès a escrutini. Fins aquí, i sense entrar en detalls, la teoria compliria amb els requisits imprescindibles del mètode científic i, per tant, es consideraria correcta. En altres paraules, s’haurien fet els passos necessaris per obtenir el fèrtil i fiable coneixement que ens atorga la bona ciència. En efecte, en primer lloc s’haurien formulat preguntes o plantejat problemes arrelats en alguna dimensió mesurable de la realitat, a continuació, i sobre una base lingüística compartida, generalment matemàtica, s’hauria elaborat una hipòtesi o una sèrie d’hipòtesis connectades de manera sistemàtica, i, finalment, aquestes hipòtesis s’haurien sotmès a proves experimentals per mirar d’obtenir els resultats que les confirmessin o invalidessin.

Però ara imaginem una situació diferent, imaginem que una persona elabora amb un notable rigor argumental una revolucionària teoria de la qual se’n deriven una sèrie de prediccions valuoses però, malauradament, impossibles de verificar, rebatre, o falsejar en el moment en què la teoria és presentada. En aquest cas ens trobaríem amb un límit clarament infranquejable, un límit fixat i acceptat per la mateixa ciència i que deixaria la teoria, per dir-ho així, indefinidament tancada dins el seu marc teòric. És, per exemple, el que fins ara passava amb les ones gravitatòries: únicament tenien una existència teòrica.

Així doncs, en aquest context, podríem concloure de manera coherent que la realitat no validada científicament és, en el millor dels casos i fins que no es demostra el contrari, pura teoria.

Però què passa quan la teoria que resulta totalment indemostrable és fonamental per a la ciència? O, formulat d’una manera més radical: què passa si no es poden provar amb les regles fixades pel mètode científic els mateixos fonaments de la ciència?[3] Llavors, la resposta més raonable seria dir que sobre el tema en qüestió no ens podem pronunciar científicament. Ara bé, que els fonaments de la ciència no es puguin provar científicament, o que no totes les idees es puguin demostrar, no implica necessàriament, al menys des de la perspectiva que defensem en aquest assaig, que s’hagi de renunciar a parlar sobre aquestes qüestions, ni tampoc vol dir que aquest parlar estigui condemnat a no generar possibilitats de coneixement.

Insisteixo, cal reconèixer que aquest parlar ja no serà estrictament científic perquè no es podrà provar o refutar experimentalment, però això no vol dir que no pugui ser un parlar ben justificat, argumentalment rigorós, vertader, i capaç d’inaugurar un diàleg fructífer que, fins i tot, afavoreixi el descobriment de noves visions de la realitat.

En aquest context, la recent detecció de les ones gravitatòries, postulades per la teoria general de la relativitat, facilita el plantejament de dues preguntes que ens poden ajudar a continuar reflexionant sobre els límits de la ciència i sobre el valor del diàleg com a mètode de coneixement.

La primera pregunta és la següent: existien les ones gravitatòries abans que Einstein elaborés la seva genial teoria? I la segona pregunta és: podem afirmar en aquests moments, de manera categòrica i concloent, que les ones gravitatòries continuaran existint d’aquí mil anys?

Les dues preguntes, encara que ho pugui semblar, no estan fetes amb mala intenció i de fet, tant si responem que sí com si responem que no, mai no podrem provar científicament qui, realment, té la raó. Com fer-ho?[4]

Per poder demostrar que les ones gravitatòries ja existien fa un segle hauríem de viatjar en el temps, concretament al passat, cosa que ara mateix únicament podríem fer amb l’ajuda de la imaginació. I, d’altra banda, per poder respondre la segona pregunta afirmativament, i de manera ben justificada, hauríem d’enfrontar-nos i superar un vell problema filosòfic que encara és viu i continua provocant seriosos maldecaps. Em refereixo al  problema de la inducció, que David Hume va plantejar fa uns quants segles i que, de manera molt simplificada, ens diu que no podem estar del tot segurs que un esdeveniment es produirà en el futur perquè en el passat s’hagi repetit sempre amb una regularitat absoluta.[5]

Arribats a aquest punt, fins i tot els científics més intransigents haurien de reconèixer que, més enllà de la ciència i el seu mètode, hi ha un vast i en molts aspectes desconegut territori que és accessible al llenguatge, però inaccessible a la verificació científica. Un territori que es pot explorar amb la llum del diàleg i que genera un tipus de coneixement que, encara que no sigui rigorosament científic, sí que és humanament enriquidor.

Per exemple, si ara ens trobéssim reunits amb un grup d’amics amb inquietuds filosòfiques i un d’ells ens plantegés la pregunta de si les ones gravitatòries existien abans de la seva detecció pels instruments d’observació, és probable que la qüestió, a més d’alguns somriures, provoqués un diàleg estimulant en què cadascú, amb més o menys gràcia i enginy, aniria exposant la seva opinió i els seus arguments. Una conversa d’aquest tipus segur que oferiria a tots els presents la possibilitat de contemplar el tema des de nous punts de vista i els obligaria a enfrontar-se a pensaments sobre el quals abans no hi havien pensat. Això, sens dubte, convertiria el diàleg en una festa de reflexions compartides, i amb un final imprevisible i, clarament, provisional. En aquest dinàmic procés de comunicació no resulta gaire difícil imaginar que cada interlocutor acabaria coneixent alguns aspectes desconeguts del pensament dels altres i, per tant, perspectives inèdites des de les quals contemplar la realitat inicialment qüestionada.

Així doncs, el diàleg autèntic es revela a la pràctica com un camí de coneixement que permet, si més no, descobrir els pensaments dels altres i aprofundir en els nostres. Però també és molt probable, encara que no sempre es pugui demostrar científicament, que aquest llenguatge compartit, adequadament mobilitzat i ben orientat, sigui capaç de fer emergir idees capaces de desvelar realitats “exteriors” i “veritats” que ens poden ajudar a comprendre millor el món en què vivim.

De fet, la capacitat que té el diàleg de desvelar els pensaments, els desigs, i les fantasies de les persones amb qui parlem, posa de manifest, una altra vegada, una idea que ja hem mencionat anteriorment. Ens referim a la importància de no confondre la realitat amb què treballa la ciència amb tota la realitat susceptible de ser coneguda. Per exemple, en l’actualitat la neurociència ens permet veure què passa al cervell quan una persona pensa, i això és extraordinari i molt útil, però si un neurocientífic vol saber, de debò, que està pensant el subjecte a qui escaneja el cervell no té més remei que parlar amb ell i confiar en la seva paraula. Els mapes cerebrals permeten associar l’activitat elèctrica de diferents àrees del cervell amb determinades funcions cognitives, però ni l’activitat elèctrica ni la química fan visible el contingut concret d’una idea. De la mateixa manera, quan parlo amb altres persones, les meves paraules són ones sonores amb significat i sé que aquestes ones compleixen impertorbables les lleis de la física. Ara bé, no tinc tan clar que el significat de les meves paraules també estigui regit per les mateixes lleis, especialment quan allò de què parlo fa referencia al futur.[6]

En tot cas, i per no desviar-nos més del compte de l’argument central d’aquest assaig, tornarem a recordar allò que li dona sentit, és a dir, la convicció que més enllà de l’àmbit rigorós de la ciència hi ha una fèrtil via de coneixement i comprensió que neix de l’experiència del diàleg. I és aquesta convicció la que ens anima a insistir en la necessitat de tenir sempre molt present aquest fecund camí quan vulguem explorar, recórrer, i moure’ns pels variats territoris de l’educació. Així doncs, i per acabar, direm que de la mateixa manera que el descobriment de les ones gravitatòries ofereix una nova manera de mirar l’univers,[7] un bon diàleg també té la capacitat d’obrir la nostra ment a noves maneres de veure les altres persones i el món que ens envolta. Per aquesta raó, estem convençuts  que dialogar amb els altres, quan es fa en el sentit més autèntic de la pràctica dialògica, encara que no sigui fer ciència, tampoc és pot dir que sigui una manera absurda de perdre el temps.

 

[1] Les fades del cervell.

[2] La realitat de la vida.

[3] “Debemos asumir, para la vida cotidiana, la existencia de la realidad. Pero no es algo que podamos demostrar científicamente. Sería imposible probar que todo lo que somos y consideramos no es una simulación de ordenador. Podríamos ser quizás personajes en un juego de ordenador, o en una novela”. Susana Martínez-Conde, Directora del Laboratorio de Neurociencia Integrativa de Nova York, i coautora del llibre, «Los engaños de la mente».

[4] La paradoxa de la ciència és que no pot demostrar científicament la existència de la realitat que li permet constituir-se com a ciència. És a dir, que el fonament de la ciència és una teoria sobre la realitat impossible de demostrar fent servir el mètode científic. (Veure la nota anterior).

[5] “És evident que Adam, amb tota la seva ciència, mai no hauria estat capaç de demostrar que el curs de la naturalesa ha de continuar sent el mateix d’una manera uniforme i que el futur ha d’estar d’acord amb el passat. Allò que és possible no es pot demostrar mai que sigui fals, i és possible que els curs de la naturalesa pugui canviar, ja que podem concebre aquest canvi. Encara aniré més lluny i afirmaré que no podria tampoc demostrar mitjançant cap argument probable que el futur havia d’estar d’acord amb el passat.” David Hume, Resum del Tractat de la naturalesa humana.

[6] La llibertat albirada.

[7] “Les ones gravitatòries proporcionen una manera totalment nova de mirar l’univers. La capacitat de detectar-les té el potencial de revolucionar l’astronomia”. Declaracions de Stephen Hawking a la BBC.

 

 

Llibres consultats:

• Brian, Denis, Einstein. Madrid: Acento, 2005.
• Bunge, Mario. La ciencia, su método y su filosofía. Editorial Sudamericana, 2014 (EPUB).
• Gardner, Martin. Los porqués de un escriba filosofo. Barcelona: Tusquets, 1989.
• Hume, David. Resum del Tractat de la naturalesa humana. Barcelona: La Busca, 2005.
• Macknik, Stephen L. i Martínez-Conde, Susana i Blakeslee, Sandra. Los engaños de la mente. Barcelona: Editorial Destino, 2012.