Les fades del cervell

Arthur Conan Doyle estava segur que les fades existien. Ho creia amb la mateixa convicció que Sherlock Holmes creia en la veritat dels fets i en la solidesa de la ciència deductiva. A més, el popular escriptor tenia proves sòlides, per a ell irrefutables, que demostraven l’existència d’aquells llegendaris éssers del bosc. En efecte, disposava d’un grapat de fotografies d’una notable nitidesa on es podien veure unes fades molt elegants i simpàtiques.

Les primeres imatges, de les posteriorment anomenades fades de Cottingley, i d’un petit gnom amb barret, havien estat preses casualment per dues noies, Elsie Wright i Frances Griffiths, l’estiu de l’any 1917. Tres anys més tard, l’agost del 1920, les mateixes joves van tenir la fortuna de poder retratar, una vegada més, aquelles alegres fades del bosc de Cottingley.

No es difícil imaginar la gran curiositat, el notable enrenou i la diversitat d’opinions que les fotografies van provocar quan, finalment, van veure la llum pública a les pàgines de la revista Strand Magazine i, poc temps després, en un llibre de Conan Doyle titulat, The coming of the Fairies.[1]

El cas és que si ara tornem a mirar aquelles imatges[2] és molt probable que ens resulti sorprenent i, fins i tot incomprensible, que algú pogués creure, de debò, que les amistoses fades de les fotografies eren més reals que les seves germanes de paper i fantasia. I, també ens pot resultar molt xocant que Arthur Conan Doyle considerés les plaques fotogràfiques com una prova irrefutable de l’existència del món de les fades i afirmés, públicament, que aquelles imatges eren una confirmació empírica de les seves fermes creences espirituals.

És cert, que les idees de Doyle sobre les fades ens poden deixar estupefactes i bocabadats, però el cas Cottingley, que tan intenses polèmiques ha generat al llarg del temps, il•lustra, de manera rotunda, fins a quin punt el sistema d’interpretacions en què vivim determina la nostra relació amb la realitat. En altres paraules, les persones tenim la extraordinària capacitat de crear interpretacions reals de la realitat i, com posa al descobert la història de les fades de Cottingley, el significat que atribuïm a la realitat depèn, al capdavall, dels nostres marcs d’interpretació. Malauradament, no sempre hi ha una veritable i adequada connexió entre la realitat de la interpretació i la realitat interpretada. Molt sovint, la correspondència entre elles és insuficient, parcial, confusa o impossible. Tanmateix, mentre no ens adonem d’aquesta manca d’encaix, vivim en l’error com si visquéssim en la veritat.

En efecte, mentre creiem que hi ha una harmoniosa identificació entre la realitat de la interpretació i la realitat interpretada, experimentem la convicció d’estar en possessió de la veritat. Per aquest motiu, únicament ens trobem en condicions de prendre consciència dels nostres errors quan una nova interpretació, més convincent i satisfactòria, substitueix la interpretació anterior. Es tracta d’un procés que, afortunadament, ens ajuda a veure que la nostra comprensió de la realitat sempre es produeix en els dominis d’algun sistema d’interpretació. És a dir, només està al nostre abast prendre possessió conscient de la realitat a través de models o representacions mentals d’ella.[3]

Ara bé, no hem de caure en el parany de considerar irreals, pel mer fet de no tenir una consistència material, les nostres interpretacions o representacions mentals. Més aviat, ens hauríem de qüestionar, a la llum de la seva existència, les teories materialistes que tendeixen a simplificar, i fer més pobre, la nostra comprensió del món. És evident, que els essers humans tenim la capacitat de crear significat i elaborar interpretacions amb sentit. Som, doncs, capaços de construir mons mentals dotats d’un tipus de realitat que, malgrat les reticències d’algunes persones, no es poden explicar de manera satisfactòria apel·lant, exclusivament, a un materialisme reduccionista. Vivim en un cosmos material, però els nostres pensaments no són estrictament materials, i crec que ser sensibles a aquesta evidència és fonamental per poder albirar un horitzó de realitat més extens i complet.

Tanmateix, convé tenir molt present que el fet de reconèixer la realitat de les interpretacions no implica que totes siguin igualment vertaderes respecte a la realitat interpretada. És a dir, els marcs d’interpretació amb què ens relacionem amb la realitat admeten diferents graus de veritat. Tots són reals, però quan s’utilitzen com a mitjans per transcendir la realitat que els és pròpia i, en conseqüència, s’intenta amb ells donar compte d’altres realitats, descobrim que uns són més vertaders que altres.

La veritat que brota de l’intent d’encaix entre la realitat de la interpretació i la realitat interpretada és, sempre, una veritat que aspira a ser més vertadera. Per aquest motiu, la sincera recerca de la veritat no pot rebutjar mai la saludable companyia dels dubtes. A la fi, i malgrat les aparences, s’ha d’admetre que sense els dubtes seria molt fàcil deixar de continuar avançant pel camí de la veritat. Qui no té dubtes està condemnat a donar l’esquena a la possibilitat d’apropar-se una mica més a la veritat: està, en definitiva, condemnat a ser presoner d’ interpretacions tancades en si mateixes.

Així doncs, atorgar realitat als continguts de la ment no només serveix per expandir els horitzons de la realitat més enllà dels dominis del materialisme reduccionista, sinó que ens ajuda a ser més conscients dels nostres límits, i de les nostres possibilitats. En aquest sentit, l’afany de veritat, és a dir, l’anhel de descobrir la millor correspondència possible entre les interpretacions i la realitat interpretada, fa visible un supòsit necessari i fonamental: l’existència d’una realitat independent de nosaltres i prèvia a qualsevol interpretació. Sense aquest supòsit totes les interpretacions serien meres interpretacions d’interpretacions i, en conseqüència, tota la realitat esdevindria exclusivament mental.

En canvi, si postulem l’existència d’una realitat més enllà de la nostra ment, una realitat de la qual en formem part i que, en darrera instància, és la que ens permet crear interpretacions reals de la realitat, podrem situar l’origen primordial de les interpretacions fora d’elles.

En altres paraules, el fet de reconèixer que les persones sempre vivim en un món d’interpretacions, és del tot compatible amb la creença en l’existència d’una realitat subjacent a les interpretacions: una realitat extramental, sense la qual ens hauria estat impossible fer reals les interpretacions que defineixen el nostre món mental.

De totes maneres, el cas és que en els dominis de la ment els essers humans sempre estem fent interpretacions d’interpretacions, perquè únicament amb elles ens podem relacionar de manera conscient i responsable amb la realitat.

Es tracta d’una afirmació que pot desconcertar una mica, però té un valor explicatiu innegable i, a més, ens permet, sense haver de renunciar a una visió unificada de la realitat, establir connexions necessàries entre la matèria, la vida, la ment i la consciència. Vull dir, que si situem l’origen més remot i autèntic de les interpretacions en una realitat subjacent, externa, objectiva, i vertadera en si mateixa, estarem en condicions de justificar tant la recerca de veritats compartides com la existència d’una relació intrínseca entre la ment i els cosmos.

Plantejat en altres termes: ¿Per què, si estem disposats a acceptar que l’univers físic és el producte de fluctuacions quàntiques[4] i que la vida és un procés amb una base material, però irreductible a ella, no hauríem de considerar raonable la idea que un dels fruits de l’evolució de la vida a la terra hagi estat el desenvolupament d’un organisme amb la facultat de crear nous tipus de realitat? Formulat d’una altra manera: ¿Per què no reconèixer que les ments de les persones tenen la facultat de fer reals les idees, les interpretacions, els significats i els valors?

En aquest sentit, resulta una mica desconcertant la facilitat amb què la majoria dels científics atorguen certificats de realitat a les efímeres partícules que neixen i moren en sofisticats centres d’investigació, i la resistència que molts d’ells mostren a l’hora de considerar reals els pensaments amb què, finalment, aconsegueixen relacionar-se amb aquestes partícules subatòmiques. És prou clar, que sense models de comprensió, o teories eficients, bona part de la realitat seria invisible. Ens calen, doncs, interpretacions amb sentit per comprendre la realitat i viure, com a persones, en ella.

Ara bé, que una visió ampliada de la realitat atorgui realitat a les interpretacions, no implica que les correspondències entre elles i les realitats a les quals s’hi refereixen hagin de ser, necessàriament, perfectes. Vull dir, que una interpretació, com una maqueta o un mapa, pot ser real en si mateixa, però això no implica que reflecteixi de manera adequada la realitat que intenta representar. Per tant, sempre s’ha de tenir present, que entre les interpretacions i la realitat interpretada l’ajust és problemàtic i, per aquesta raó, es tracta d’una relació que admet diferents graus de veritat, i d’error.

Així doncs, la veritat s’ha d’entendre com una meta, una mena d’aspiració a la qual s’ha d’intentar arribar mitjançat un rigorós procés d’elaboració de models d’interpretació ben contrastats. Cal, doncs, elaborar interpretacions que donin resposta als problemes que assetgen les creences vigents i que siguin, al mateix temps,  permeables als nous reptes que, tard o d’hora, les aniran posant a prova. D’aquesta manera, les interpretacions aniran assolint un major grau de veritat i seran més eficients per descobrir nous horitzons de realitat. És a dir, en la veritat es fa present, de manera genuïna, tant l’encaix entre realitats com el descobriment d’aspectes d’elles que abans romanien ocults. Per aquest motiu, mentre més s’adeqüi la interpretació a la realitat que s’intenta interpretar més ben situats estarem en el camí de la veritat. En canvi, mentre més llunyana sigui la correspondència entre elles més temps vagarem pels dominis de l’error.

Precisament, això és el que li va passar al creador de les aventures de Sherlock Holmes. Ell creia que les fades de Cottingley eren reals més enllà del camp de realitat que les atorgaven les fotografies d’Elsie Wright i Frances Griffiths. Tanmateix, ara sabem que la realitat de les fotografies era molt diferent de la imaginada i desitjada per Arthur Conan Doyle: les fades de Cottingley tan sols eren unes boniques figures de paper, que dues adolescents havien fotografiat en un escenari bucòlic.

Com posa de manifest aquesta història, les idees i creences[5], és a dir els sistemes d’interpretació amb què ens relacionem amb la realitat, ens poden jugar una mala passada i fer-nos caminar per corriols sense sortida. Ara bé, no s’ha d’oblidar que sense models interpretatius, o representacions mentals, ens resultaria impossible comprendre la realitat. Per poder fer una veritable vida humana ens hem de moure en la realitat de les interpretacions, perquè són elles les que donen significat i valor, en definitiva, sentit, a la realitat.

Podríem dir, que les interpretacions són com les xarxes dels pescadors; amb elles podem capturar amb una certa facilitat els esdeveniments que tenen una mida adequada, però la resta s’escapoleixen sense deixar rastre.  Al final, tendim a creure que els peixos que omplen els magatzems del vaixell són el únics que viuen a l’oceà. Per sort, hi ha ocasions en què ens trobem empresonades en les nostres xarxes mentals estranyes realitats que no acabem d’entendre. Normalment, sentim l’impuls  de tornar-les a llançar al mar sense ni tan sols mirar-les. Però no hauríem d’oblidar que són els fets inquietants, aquells que qüestionen les creences vigents, els que ens poden obrir el camí per descobrir nous horitzons de realitat. Per tant, si bé és cert que no podem pescar la realitat sense xarxes d’interpretació, també és cert, que és la pròpia realitat la que sempre ens ofereix noves oportunitats per posar a prova les interpretacions en què vivim.

La realitat és, en darrera instància, la misteriosa font que fa possibles totes les interpretacions: ella fa que sigui possible elaborar-les i és ella la que ens obliga a renovar-les en fer visibles i inacceptables les seves deficiències. En altres paraules, perquè hi ha realitat hi ha interpretacions reals de la realitat.

En aquest sentit, els estudis i les investigacions més recents sobre el funcionament del cervell humà s’han convertit en una font impressionant de noves dades que, a poc a poc, estan contribuint a canviar algunes creences molt arrelades. I no hi ha dubte que, en el futur, aquests coneixements ens ajudaran a dibuixar horitzons de comprensió més fiables en àmbits tan diversos com la filosofia, l’educació i l’art.

La neurociència ens ofereix una perspectiva privilegiada des de la qual contemplar la ment i la consciència com a manifestacions fascinants de l’activitat del cervell.  Però no hem d’oblidar que també ens ofereix una visió vertiginosa de l’abisme d’interrogants que separa la realitat orgànica de la realitat mental. El cervell humà és un extraordinari creador de mons mentals i, a més, n’és conscient. Per aquesta raó, tenim tant la possibilitat, com la necessitat, de fer-nos preguntes sobre la diferència radical que hi ha entre els fenòmens electroquímics que es produeixen en el cervell, i els pensaments que se’n deriven i que, al capdavall, ens permeten fer una veritable vida humana.

Sabem que el cervell processa contínuament, i de manera creativa, les senyals elèctriques i químiques que li arriben a través dels receptors corporals. Per tant, de la mateixa manera que un mapa és diferent del territori que intenta representar, sembla clar que el món de la nostra ment no és igual que el món exterior. En conseqüència, ens inclinem a pensar, que el cervell amb la seva extraordinària complexitat i la seva frenètica activitat té la capacitat de generar representacions mentals del món que són reals en si mateixes. És a dir, el cervell té la facultat de produir un nou tipus de realitat: interpretacions del món amb sentit.

Fent ús, novament, de les metàfores podríem dir, que el nostre cervell és com un cartògraf molt imaginatiu que elabora el mapa d’un ampli territori amb les descripcions d’uns misteriosos viatgers que, amablement, li expliquen algunes de les coses que han vist. No és una feina senzilla, ni aliena als errors, però pel que es veu és l’única manera d’aconseguir un cert grau de coneixement del món.

Així doncs, el cervell processa la informació que li arriba del món exterior a través dels sentits i en crea una representació, un mapa mental que ens permet relacionar-nos activament amb la realitat i fer-la intel·ligible. Això vol dir que no podem conèixer la realitat que ens envolta de forma directa, sinó a través d’una interpretació construïda amb les múltiples dades que ens arriben del món i del nostre cos.

Dit d’una manera més directa: sense realitat no hi pot haver una representació real de la realitat, i sense una bona representació del món no hi pot haver veritable coneixement. En efecte, amb la realitat únicament ens podem relacionar a partir de la realitat de les interpretacions. Sense xarxes d’interpretació o teories en les quals encaixar les coses, la realitat se’ns escapoleix o, directament, ens desborda.

El problema, com posa de manifest el cas Doyle, és que sobre la mateixa realitat podem elaborar interpretacions diferents i, fins i tot, oposades. Per aquesta raó, és imprescindible orientar la vida cap a la veritat. Es tracta, a la pràctica, d’assumir el compromís de cercar interpretacions que donin compte de la realitat de la millor manera possible, de posar-les a prova i de no renunciar mai als dubtes raonables. En altres paraules, cal tenir el valor i la humilitat de buscar interpretacions més vertaderes perquè, únicament amb elles, tindrem l’oportunitat d’apropar-nos una mica més al misteri de la realitat.[6]

 

[1] Hi ha una traducció al castellà amb el títol, El misterio de las hadas, publicada per José J. de Olañeta, editor.

[2] https://archive.org/details/comingoffairies00doylrich

[3] Pensaments per pensar.

[4] Sean Carroll, El gran cuadro: “La capa más profunda de la realidad no consiste en cosas como “océanos” y “montañas”; es que ni siquiera consiste en cosas como “electrones” y “fotones”. Solo es la función de onda cuántica”. Pàg. 194.

[5] Ortega y Gasset, José. Ideas y creencias.

[6] Pensant en la realitat.

 

Llibres consultats:

• Conan Doyle, Arthur. Memorias y aventuras. Madrid: Valdemar, 1999.
• Conan Doyle, Arthur. El misterio de las hadas. Palma de Mallorca: José J. de Olañeta, editor, 1998.
• Damasio, Antonio R. I el cervell va crear l’home: sobre com el cervell va generar emocions, sentiments, idees i el jo. Barcelona: Destino, 2010.
• Morgado, Ignacio. Cómo percibimos el mundo: una exploración de la mente y los sentidos. Barcelona: Ariel, 2012.