La realitat en colors

Els resultats de nombroses investigacions psicològiques i neurològiques mostren, d’una manera rigorosa i convincent, que entre el cervell i el món que l’envolta hi ha una complexa interacció creativa. Un camí “ascendent” en què bocins de realitat viatgen cap al cervell convertits en senyals elèctriques i químiques que, adequadament processades, donen lloc a imatges mentals amarades de significat. Però aquesta visió mental, no cal oblidar-ho, no és un reflex pur del món exterior, ja que el cervell mai no ha estat un mirall impol•lut encarat amb la realitat, sinó un òrgan molt actiu al servei d’una missió extraordinàriament delicada: mantenir-nos vius, i facilitar la nostra supervivència en condicions òptimes.

Així doncs, els intensos colors de les pintures de Van Gogh o les tonalitats emotives d’algunes pinzellades de Kandinski no existeixen més enllà de la nostra ment; són una meravellosa creació que el cervell fa amb les ones  electromagnètiques que copsen i filtren els nostres ulls.

És a dir, els colors, tal com nosaltres els veiem, són una singular manera de percebre la realitat; una rara possibilitat, que només es pot fer efectiva quan determinades ones de llum es troben amb uns ulls i un cervell capacitats per interpretar-les. I, pel que sabem, és la semblança entre els diferents òrgans implicats en aquest procés la que ens permet, malgrat ser cada persona única, veure “els mateixos colors” i compartir, sense gaires dificultats, aquesta fascinadora experiència mental.

Per tant, els colors, tal com nosaltres els veiem, no són una característica intrínseca dels objectes en general, ni dels quadres penjats a les sales dels museus en particular, sinó el resultat de la ràpida interpretació que el cervell fa de les ones de llum que li arriben del món exterior. Per aquesta raó, resulta lícit afirmar que els colors només poden existir quan es donen unes condicions molt excepcionals. És a dir, quan es produeix la trobada de la llum amb uns ulls i un cervell capaços de crear la variada gamma de colors en què vivim.[1]

En conseqüència, sense éssers humans amb sentits i amb plena consciència dels continguts de les seves ments, no podríem parlar, amb propietat, d’una realitat en colors. Però també cal tenir molt present que, sense un món exterior independent de nosaltres, tampoc podríem fer reals els colors que habiten la nostra ment. Així doncs, només aquesta peculiar i misteriosa connexió, entre el cervell i el món, permet l’existència, temporal i inestable, dels colors.

D’altra banda, les curoses investigacions dels neurocientífics han permès comprovar que l’activitat creativa del cervell no es limita a tenyir la realitat amb un ampli espectre de colors, sinó que actua de formes molt variades i en tots els sentits.

Es tracta, sens dubte, de descobriments notables i estimulants, que conviden a reflexionar amb seriositat sobre alguns temes directament relacionats amb l’art, el seu sentit, i la seva veritable naturalesa.

Si, com ara sabem, els colors no són una característica intrínseca dels objectes, sinó una manera de manifestar-se la realitat en la fèrtil pantalla de la ment, aleshores, haurem de reconèixer que les pintures que desperten la nostra admiració no tenen gaire sentit, ni es poden entendre adequadament, al marge d’un observador capaç de recrear-ne les seves formes i colors per donar-les significat i valor.

Per tant, haurem d’assumir que una obra d’art només assoleix una realitat plena en el marc d’un procés de participació amb algú capaç d’aprehendre-la i dialogar amb ella de manera directa i personal.

Així doncs, ja podem dir, amb convicció, que les obres d’art són sofisticats productes culturals que, com a tals, mai esgoten el seu significat en la mera descripció d’allò percebut. És evident, que la percepció sensorial és un pas imprescindible en el camí de la comprensió, però no s’ha d’oblidar que la experiència del sentit, com la mateixa visió dels colors, requereix el processament actiu del món exterior. És a dir, l’elaboració efectiva d’interpretacions adequades.

El sentit, si se’m permet el joc de paraules, no s’alimenta únicament dels sentits, perquè encara que la veritable relació amb una obra d’art comença sempre amb l’observació atenta, cal tenir present que, d’una manera gairebé simultània, els records d’altres imatges, els coneixements sobre el tema, les experiències viscudes anteriorment… s’alien per crear un teixit de connexions significatives que il•luminen, amb una nova llum, l’obra contemplada. És, doncs, aquesta activa relació d’un espectador concret, amb unes obres concretes, la que possibilita i dona lloc a una varietat molt notable d’interpretacions i experiències que, a més, poden anar canviant amb el curs del temps.

En efecte, aquella pintura que ens va sorprendre i desconcertar quan la vam veure per primera vegada, resulta que uns mesos més tard ens fa gaudir intensament perquè hem descobert més coses sobre ella i sobre l’artista que la va crear; l’escultura de colors llampants que quan hem entrat a la sala d’exposicions ens ha cridat l’atenció, de sobte, ens fa evocar un record personal que de manera imprevista ens emociona; uns metres més enllà un quadre, d’harmoniosa composició, ens recorda una meravellosa pintura clàssica que vam veure fa anys en un altre museu i això ens provoca un agradable sensació.[2]

No hi ha dubte que les possibilitats de relació amb les obres d’art són extraordinàriament variades i fructíferes i, és evident, que els coneixements, les experiències, els records i la memòria emocional hi juguen un paper molt destacat en el procés d’interacció amb elles.

El cervell humà té una capacitat extraordinària per aglutinar i connectar ingredients molt diversos, amb els quals crea constel•lacions de sentit que ens permeten viure la fascinant experiència de la comprensió. Per aquesta raó, l’educació no només esdevé imprescindible com a corretja de transmissió de coneixements, valors culturals i pautes d’actuació social que delimiten un terreny de joc segur i confortable, sinó que pot contribuir, activament, a desenvolupar noves lectures i interpretacions de la realitat.

Podríem dir, que l’educació és una mena de Janus bifront que amb els ulls de la seva fesomia més conservadora mira amatent el passat, mentre que amb l’altra cara, la més jovenívola i d’ulls inquiets, mira cap a un futur carregat d’incertesa, però ple oportunitats i obert a nous descobriments.

En aquest context, resulta oportú recordar que les arrels llatines de la paraula educació ens remeten a educare: “criar, alimentar” i a educere: “guiar, conduir fora”. Així doncs, sense haver de forçar gaire les interpretacions etimològiques, podem afirmar que educar és donar informació, eines i recursos perquè cadascú pugui fer el seu propi camí. És a dir, el bon educador no adoctrina ni ensinistra, sinó que alimenta i guia intel·lectualment les altres persones perquè puguin donar el millor de si mateixes. En altres paraules, les ajuda a descobrir nous horitzons de coneixement sobre el món i sobre elles.

En resum, si bé es cert que les obres d’art, en la seva dimensió empírica, existeixen al món, allò que les hi dona veritable sentit no és la mera presència física ni, tampoc, una idea platònica aliena a la nostra realitat. Com hem intentat posar de manifest, és imprescindible que es produeixi una peculiar interacció creativa entre el cervell i l’obra contemplada perquè emergeixi, en la nostra ment, el camp de sentit que atorga realitat plena a les obres d’art. En altres paraules, sense la realitat del significat i la realitat del valor és impossible creuar la frontera que dona accés a l’experiència estètica. El sentit de l’art no rau en la pura dimensió material de l’obra, sinó en la  meravellosa i misteriosa relació que les persones podem establir amb ella.

 

[1] La realitat de la vida.

[2] Pintar la felicitat.

 

Llibres consultats:

• Blakemore, Sarah-Jayne, Frith, Uta. Cómo aprende el cerebro. las claves para la educación. Barcelona: Ariel, 2007.
• Eric R. Kandel. La Era del inconsciente. Ed. Paidós, 2013.
• Gombrich, E.H. Història de l’art. 3a ed. London: Phaidon, 2008.
• S. Ramachandran. Lo que el cerebro nos dice. Ed. Paidós, 2012.