Pintar la felicitat

L’amistat i el diàleg són dos poderosos aliats del pensament. Qui dialoga amb amics està sempre disposat a llevar l’ancora i navegar per mars desconeguts. És a dir, està disposat a emprendre l’aventura d’explorar altres maneres de pensar. Per aquesta raó, les sorpreses i els ensurts són continus, i els interrogants se sumen amb cada nova idea. Hi ha moments en què un té la impressió d’estar viatjant per un territori desconegut en què l’inesperat es pot fer visible en qualsevol revolt del camí.

Dialogar amb amics és una experiència fascinadora, misteriosa, i extraordinàriament estimulant. En certa manera el diàleg, com el jazz, és improvisació amb sentit. Vull dir, que en les sessions de jazz les diferents notes acaben, finalment, formant part d’un sistema de relacions musicals harmoniós i, el mateix podem observar en les converses reeixides i els diàlegs que arriben a bon port. Així doncs, el diàleg no és mai una suma de monòlegs compartits, sinó un procés interactiu, mal•leable, dinàmic i imprevisible, en què cada participant té en compte els pensaments i les emocions dels altres interlocutors. Per aquesta motiu, la llibertat que es fa visible en el diàleg és una llibertat condicionada, dependent, i generosa.

En efecte, l’experiència del diàleg ens ensenya una veritat profundament humana: ens mostra que una vida orientada al desenvolupament del nostre potencial com a persones no pot prescindir mai de la relació afectuosa amb els altres.

En aquest sentit, resulta oportú rememorar la tràgica història que ens explica Salimbene di Adam en la seva crònica. En un dels capítols d’aquest peculiar llibre sobre la vida política i religiosa del segle XIII, Salimbene explica el cruel experiment que Frederic II de Hohenstaufen va dur a terme amb l’objectiu d’esbrinar quina era la llengua primigènia de la humanitat. És a dir, aquella que parlarien els nens de manera espontània si ningú no els ensenyés cap idioma.

El cas és que l’emperador va manar que unes dides alimentessin i es fessin càrrec de les necessitats físiques d’unes quantes criatures, però amb la prohibició expressa i categòrica que en cap cas podien parlar entre elles davant els nens i, menys encara, adreçar-se a ells fent servir qualsevol mena de expressió verbal. El resultat imprevist d’aquest tràgic experiment va ser que tots els nens van morir. Salimbene escriu: “no van poder viure sense els afalacs, els gestos, les cares alegres i les afectuoses paraules de les seves mares”.[1]

No costa gaire imaginar la mortal desolació d’aquests infants envoltats d’una fredor emocional gairebé absoluta, i sotmesos, dia rere dia, a un règim de vida sense paraules ni cap manifestació d’afecte. En aquestes condicions, com ara se sap prou bé,[2] els nens, si finalment aconsegueixen sobreviure, pateixen severes seqüeles psicològiques.

No hi ha dubte que l’episodi al qual acabem de fer referència és extrem i terrible. Ara bé, convé tenir-lo molt present perquè ens ajuda a entendre que, en l’horitzó de les necessitats humanes, les relacions afectives són tan importants com els aliments. Per aquesta raó, precisament, menjar i parlar amb les persones que de debò estimem és una veritable celebració de la vida i un saludable estímul per a tot el cos.

Recordo ara una pintura que reflecteix molt bé aquesta màgica conjunció d’ingredients. Es tracta d’un conegut quadre d’August Renoir que es troba a Washington DC i forma part de la Phillips Collection, “L’esmorzar dels remers”.

En la pintura de Renoir podem veure un grup d’amics que parlen de manera animada i gaudeixen d’una sobretaula distesa. No cal fer un gran esforç d’imaginació per sentir l’alegre murmuri de les seves veus, notar la brisa suau que mou el tendal a ratlles, o percebre l’escalfor amable del sol. Al fons, arbres, el riu Sena, barques, un pont… Tot plegat dona cos a una experiència inspiradora que, d’alguna manera, il•lumina amb cada pinzellada de color el sentit de la vida.

Per a mi, aquesta pintura és un manifest visual de l’alegria de viure. En ella podem trobar perfectament incardinats, en una composició hipnòtica, tres nivells de realitat molt diferents: en primer lloc veiem les persones; Gustave Caillebotte, Aline Charigot, Paul Lhote, Eugène-Pierre Lestringuez, Raoul Barbier, Ellen Andrée…, en segon lloc ens adonem de les relacions que s’estableixen entre elles: qui parla amb qui, qui mira a qui, qui està pendent de qui, i, en tercer lloc, contemplem la realitat que els envolta: un paisatge acollidor i refrescant.

En aquest marc suggeridor, les relacions entre els personatges permeten imaginar línies invisibles amb què dibuixar un planisferi de constel•lacions afectives tan fecund com personal i fugisser.

Podem, per exemple, connectar la mirada del periodista italià Maggiolo amb el rostre de l’actriu Angèle i fixar-nos en la proximitat de les seves mans sobre la cadira. També podem passejar els nostres ulls entre Raoul Barbier i la jove Alphonsine Fournaise que, recolzada sobre la barana, l’escolta amb atenció. O, si ens ve de gust, podem fixar-nos en Paul Lothe, Jeanne Samary i Eugène-Pierre Lestringuez, i imaginar l’espurnejant conversa que mantenen entre ells.

No hi ha dubte que les connexions entre allò que veiem i allò que la pintura ens convida a imaginar són extraordinàriament variades. Ara bé, més enllà de qualsevol interpretació particular, més o menys fantasiosa, aquesta pintura ens ajuda a comprendre que les veritats de l’art únicament existeixen dins els camps de sentit que els atorga una vida humana.

És a dir, l’art no es una qualitat intrínseca que posseeixen determinats objectes o processos creatius, sinó el fruit de la relació que s’estableix entre unes obres concretes i els espectadors que les acullen en la seva vida, i les hi donen un significat determinat.[3]

Per aquesta raó, les veritats de l’art són, al mateix temps, personals, socials, històriques i obertes. Vull dir, que les interpretacions de les obres d’art es poden renovar i vivificar amb cada nou espectador decidit a dialogar sincerament amb elles, però cada interpretació tindrà, necessàriament, els límits i les possibilitats que fixi el context històric, social, i lingüístic en què es mogui la nostra mirada. Gombrich afirmava que, “L’Art en realitat no existeix. Tan sols hi ha artistes”. Jo hi estic d’acord, però també em sembla oportú fer notar que, l’art, com la ciència o la filosofia, és una de les maneres possibles que tenim les persones de mirar la realitat. És a dir, els artistes amb les seves obres ens conviden a renovar la nostra relació amb el món i ens ajuden a fer-la més oberta, més crítica, més franca, i, finalment, més arriscada. Però tornem a Renoir.

Fa anys vaig tenir la oportunitat de veure al Museu d’Orsay el famós llenç de Renoir, Ball al Moulin de la Galette. Recordo que estava una mica cansat després d’haver passat unes quantes hores voltant per París. Havia dinat en un petit restaurant de la rue de la Bûcherie molt sorollós i tenia el cap espès. Plovisquejava. En entrar al Museu vaig decidir prendre-m’ho amb calma i deambular a l’atzar. Així és com, de manera sobtada, vaig descobrir en una sala del pis superior l’extraordinària pintura de Renoir. De seguida vaig seure en un banc que hi havia al costat del quadre i vaig deixar que els meus ulls es moguéssim per la tela com a gossos encuriosits.

Quan ara hi penso, m’adono que aquell llenç penjat a la paret era, com la resta de pintures i escultures del Museu, un objecte immòbil: matèria silenciosa i estàtica. Però també puc assegurar que mentre estava allà assegut podia veure i sentir el moviment de les parelles que ballaven, escoltar el murmuri de les seves veus, i percebre la música festiva. La pintura estava plena de viva i, en ella, les persones es movien, parlaven, s’abraçaven, i gaudien del moment.

Aquí, com en “L’esmorzar dels remers”, un podia descobrir alguns dels ingredients que ens permeten experimentar una felicitat transitòria però ben real; salut, bona companyia i un entorn estimulant.

El curiós és que si ara deixem de banda aquestes pintures de Renoir, i ens apropem al món de la ciència, ens trobarem amb una grata sorpresa. En efecte, les acurades investigacions d’alguns científics posen de manifest que la felicitat és una vivència que està íntimament vinculada al benestar corporal, unes relacions personals satisfactòries, i un context propici. I, precisament, és això el que podem veure en els dos quadres que acabem de comentar; en ells ens trobem amb persones d’aspecte saludable que es relacionen entre elles: parlen, ballen, es toquen, escolten música, riuen… en un marc acollidor i festiu.

Daniel Gilbert professor de psicologia de la Universitat d’Harvard ho explica amb bon humor: “Si em diguessin que romangués a peu coix dient què ens fa feliços a la vida, només diria “altres persones” abans de caure a terra”.[4]

I el psiquiatra Robert Waldinger, director del Harvard Study of Adult Development, afirma sense cap mena de titubeig: “Bé, les lliçons no tenen a veure amb riquesa, fama, ni amb treballar molt. El missatge més clar d’aquests 75 anys d’estudi és aquest: Les bones relacions ens fan més feliços i més saludables. Punt “.

Així doncs, sembla clar que en el benestar personal, sempre fràgil i fugisser, juga un paper primordial el tipus de relacions que tenim amb les altres persones. I aquesta constatació ens porta novament a fixar la nostra atenció sobre l’experiència del diàleg i sobre el seu potencial per esdevenir un procés de comunicació capaç d’ajudar-nos a ser més feliços i, també, millors persones.

En altres assaigs d’aquest blog[5] he intentat posar de manifest que el diàleg pot ser un camí de coneixement; un mitjà ideal per descobrir noves maneres de mirar la realitat i compartir l’aventura del pensament amb aquells amb qui parlem. També he intentat mostrar, amb diferents arguments, que el mètode científic i el diàleg són dos vies de coneixement complementaries, cadascuna d’elles amb els seus límits i les seves possibilitats.

Al llarg dels anys he tingut l’oportunitat de comprovar, abastament, que la millor manera de saber com veuen el món les altres persones és parlant amb elles. Però també he pogut constatar que quan aquest parlar esdevé un veritable diàleg, és a dir, quan les explicacions donen pas a un intercanvi fluït d’idees i arguments, no només descobrim el contingut dels pensaments dels altres interlocutors, sinó que ens apropem a la realitat essencial i dinàmica de l’acció de pensar. Vull dir, que en el diàleg autèntic les paraules van il•luminant les qüestions tractades des de diferents angles, i, cada nova perspectiva és el fèrtil resultat de mobilitzar el pensament en la direcció del sentit.

Pensar és, doncs, un procés de creació; l’esforçada construcció d’una xarxa de connexions lingüístiques que ens permeten viure i compartir l’experiència de la comprensió.

Per aquesta raó, el diàleg és sempre una aventura de final imprevisible, ja que cada nova intervenció d’aquells que hi participen pot ser el punt de partida d’inesperades i fructíferes connexions. De fet, de l’únic que podem estar segurs quan inicien un bon diàleg és que, al final, l’horitzó de comprensió de tots els implicats s’haurà eixamplat una mica.

Ara bé, perquè això sigui possible el diàleg ha d’estar arrelat en el respecte mutu. És a dir, qui dialoga ha de donar raó de les seves idees i ha d’escoltar activament, i de manera respectuosa, les opinions i els arguments dels seus interlocutors. Sense aquest requisit el diàleg naufraga i esdevé un mer monòleg egocèntric.

No hi ha un veritable diàleg sense interès per les altres persones i les seves idees, perquè tot diàleg, en darrera instància, es nodreix tant de pensaments com d’ emocions.

En aquest sentit, el diàleg, a més de ser un mètode de coneixement, és una forma de relació generosa amb les altres persones. És a dir, el diàleg és sempre un espai de comunicació en el qual es fa transparent un nivell de contingut i un nivell de relació.

En efecte, quan parlem amb altres persones ens movem, necessàriament, en un doble registre; el directament lligat al significat de les paraules, i el vinculat a la manera en què el missatge ha estat formulat.[6]

Així doncs, quan participem en un diàleg que funciona realment bé, ens adonem que hi conflueixen de manera harmoniosa dos requisits. D’una banda, observem que hi ha uns continguts argumentals que es van modelant en la relació dinàmica i fecunda que s’estableix entre els interlocutors que s’esforcen per donar resposta a les qüestions plantejades. En aquest sentit, el diàleg es manifesta com una activa via d’investigació racional. D’altra banda, el que diem i com ho diem es va construint sobre la base de l’empatia i el respecte, de tal manera que el diàleg, malgrat les opinions contraposades, reforça els llaços afectius, i un se sent part d’un grup que, a més de paraules, comparteix un saludable vincle personal.

Per aquesta raó, podem concloure que el diàleg entre amics és una de les experiències més gratificants que un pot viure, ja que en ell s’alien les raons i les emocions amb un objectiu comú: intentar entendre el món en que vivim per així poder construir una vida més plena de sentit. O dit amb paraules de Sòcrates, el gran mestre del diàleg: “el bé més gran per a l’home és de parlar cada dia de la virtut i de les altres coses sobre les quals vosaltres m’haveu sentit conversar, examinant-me jo mateix i examinant els altres… una vida sense aquesta investigació no és digna d’ésser viscuda”. [7]

 

[1] Autors com Miguel de Unamuno en el seu assaig, Becós o Paul Watzlawick a El lenguaje del cambio recullen aquesta història. Jo he consultat, Cronaca di fra Salimbene parmigiano: dell’ordine dei minori, volgarizzata da Carlo Cantarelli sull’edizione unica del 1857; corredata di note e di un ampio indice per materie, Parma: Luigi. Battei, 1882.

[2] Veure el capítol El juego de la naturaleza del llibre de David Eagleman, El cerebro. També les investigacions seminals de René Spitz.

[3] La realitat en colors.

[4] Entrevista a El País, 17 juliol de 2016 “Si me dijeran que permaneciera a la pata coja diciendo qué nos hace felices en la vida, solo diría “otras personas” antes de caerme al suelo”.

[5] Gravetat amb sentit o Les veritats del diàleg.

[6] Paul Watzlawick es qui més m’ha fet pensar més sobre aquesta decisiva qüestió.

[7] Plató. Defensa de Sòcrates.

 

© Esther Feliubadaló · www.estherfeliubadalo.cat

Llibres consultats:

  • Gilbert, Daniel. Tropezar con la felicidad. Barcelona: Destino, 2006.
  • Plató. Diàlegs I [en línia]: Defensa de Sòcrates. Eutífró. Critó. Laques. Text i traducció de Joan Creixells. Barcelona: Editorial Catalana, 1924
  • Salimbene, da Parma. Cronaca di Fra Salimbene Parmigiano: dell’ordine dei minori, volgarizzata da Carlo Cantarelli sull’edizione unica del 1857. Parma: Luigi Battei, 1882. 2 vol.
  • Spitz, Rene A. “Hospitalism: an inquiry into the genesis of psychiatric conditions in early childhood”. Psychoanalytic Study of the Child. New Haven : Yale University Press. Núm. 1 (1945), p. 53-74.
  • Unamuno, Miguel de. Obras completes: vol. IX: discursos y artículos. Madrid: Escelier, 1966.
  • Watzlawick, Paul ; Beavin Bavelas, Janet H. ; Jackson, Don D. Teoría de la comunicación humana. Interacciones, patologías y paradojas. 10a. ed. Barcelona: Herder, 1995.
  • Watzlawick, Paul. No es possible no comunicar. Barcelona: Herder, 2014.