Presentació

Des d’Enraonart volem agrair als lectors la bona acollida del llibre, La realitat en qüestió.

Tal com havíem anunciat, el passat dijous dia 19 d’abril vam fer la presentació oficial a la biblioteca Marc de Vilalba de Cardedeu, i allà vam tenir l’oportunitat de gaudir de l’entranyable companyia de moltes persones interessades per la filosofia, la pràctica de la conversa enraonada i l’exercici del pensament lliure.

 

 

Sabem que un nombre important de persones que tenien previst assistir-hi no van poder fer-ho per variades raons pràctiques. Per aquest motiu, hem pensat que seria una bona idea compartir amb elles un extracte de les intervencions de l’Abel Gelabert (director de comunicació d’Enraonart) i del Josep Montes (autor del llibre).

 

Intervenció d’Abel Gelabert:

 

En aquesta introducció inicial intentaré respondre, sense allargar-me més del compte, tres preguntes: Què és Enraonart? Per què Publicacions Enraonart? Qui és en Josep Montes?

Però abans vull agrair-vos la vostra presència en aquest acte, la generosa acollida de la biblioteca i els amables comentaris que acaba de fer l’editor, Jonathan Gelabert.

Bé, comencen amb la primera pregunta:

 

• Què és Enraonart?

 

Enraonart és una associació cultural i educativa dedicada de manera primordial a la difusió del patrimoni cultural i el foment de la reflexió compartida sobre la realitat en què vivim.

El projecte Enraonart es fonamenta en la convicció que un diàleg sincer, respectuós, i guiat per la raó, és un camí de coneixement que ens permet accedir a nous horitzons de comprensió.

Per aquest motiu, des d’Enraonart treballem amb una metodologia arrelada en el diàleg filosòfic, i en el valor essencial del respecte entre les persones. És a dir, ens situem en l’àrea en què la confluència entre metodologia i ètica fan possible l’experiència de la comprensió en un doble sentit: com a descobriment d’allò que no enteníem, i com a aproximació autèntica a la persona o les persones amb qui parlem.

És en aquest espai de confluència entre el diàleg responsable, i el respecte recíproc, on Enraonart troba el seu veritable sentit i mostra més plenament la seva projecció cultural, educativa i social.

En efecte, Enraonart es defineix per fer de la cultura el seu contingut, del diàleg el seu mètode, i de la millora de la societat el seu objectiu.

 

• Per què Publicacions Enraonart?

 

Publicacions Enraonart serveix a un propòsit fonamental: difondre idees que ajudin a comprendre millor el món en què vivim i serveixin per  viure-hi d’una manera més digna i autèntica.

 

La realitat en qüestió és el primer llibre de Publicacions Enraonart en col·laboració amb l’editorial Bibliasfera dirigida per Jonathan Gelabert. Aquesta línia de publicacions que acabem d’obrir amb La realitat en qüestió té l’objectiu de presentar una nova visió de la realitat, explorar-ne les implicacions pràctiques i fomentar el debat i la reflexió personal.

 

• Qui és en Josep Montes?

 

En poques paraules, i tal com es pot llegir al Web de l’associació, el Josep és un filòsof vocacional que a més té una llicenciatura en filosofia i ciències de l’educació per la Universitat de Barcelona i un Màster en la “La Cultura de la Metròpolis” per la Universitat Politècnica de Catalunya.

En els anys 90 va col·laborar intensament amb el GrupIREF (Grup d’Innovació i Recerca per a l’Ensenyament de la Filosofia) en diversos projectes expositius com ara, Criatures Misterioses o La Capsa màgica.

D’altra banda, la seva relació professional amb el món de la cultura i l’educació, ha estat sempre lligada als Museus de Barcelona on ha realitzat visites guiades, tallers, disseny de projectes educatius, formació d’equips d’educadors, i cursos i seminaris per a  professors.

També, com ell diu: “li agrada córrer en solitari i conrear, a diari, esbalaïments i perplexitats”.

En aquests moments és el director cultural d’Enraonart.

 

I dit tot això, què et sembla si ens expliques ara, per què aquest títol? I, ja posats, de què tracta el llibre?

 

Intervenció de Josep Montes:

 

Bona tarda. En primer lloc agrair al meu amic Abel les seves paraules, als organitzadors la bona organització i als presents la seva presència.

 

Per què el títol, La realitat en qüestió?

Perquè és un títol que posa de manifest un fenomen lingüístic que a mi em resulta fascinant. Em refereixo al doble sentit. Paraules o expressions que tenen, al mateix temps, dos significats diferents i complementaris.

 

Per exemple, si diem, la realitat en qüestió d’una banda estem donant a entendre que parlem de la realitat de debò, però també estem suggerim que es tracta d’una realitat que ens podem qüestionar que, de fet, ens qüestionem.

 

I, precisament, aquest llibre que reuneix 14 assaigs transversals de filosofia, art i ciència té aquesta pretensió, abordar directament la realitat com a tema i interpel·lar-la com a problema. Per a mi, La realitat en qüestió serveix per posar de manifest que la realitat és la gran qüestió. Vull dir, que es tracta d’una qüestió decisiva, una qüestió radical, perquè en funció de què pensem sobre ella així serà la nostra relació amb ella i, en conseqüència, així farem la nostra vida.

 

Per exemple, no és el mateix pensar que l’home (com a realitat natural) és com deia Thomas Hobbes, un llop per a l’home (Homo, homini lupus), que estar convençut, com Rousseau, que l’home (sense socialitzar) és bo per naturalesa. Sens dubte, ni la idea del paper de l’Estat, ni de les institucions, ni de l’educació seran les mateixes si pensem com Hobbes o com Rousseau.

 

Els pensaments són realitats que defineixen la nostra relació amb la realitat. I aquí ja s’explicita la idea central del llibre, que es podria formular de la següent manera:

Les persones som creadors de realitat. No som els creadors de la realitat, però sí que tenim la facultat de crear amb la realitat nous tipus de realitat: idees, valors, significats… en definitiva, sentit.

 

Per no allargar-me molt intentaré donar una idea del contingut del llibre a partir d’una de les històries que explico en el capítol titulat, Kandinski en teoria.

 

Però abans, us convido a fer un petit experiment mental. M’agradaria que dediquéssiu un minut a imaginar què diria un nen de 8 anys, cec de naixement, si després d’una operació quirúrgica tornés a recuperar la capacitat de veure.

…

 

I ara, ja sí, us explico la història d’un nen que realment va viure aquesta experiència:

 

Amb els ulls no n’hi ha prou.

 

El Dr. Marius von Senden va publicar l’any 1932 un llibre, sorprenent i atractiu, on presentava de manera exhaustiva més de 60 casos de persones cegues de naixement que, després d’una intervenció quirúrgica, havien recuperat la vista.

En aquest complet estudi es pot llegir l’emotiva història d’un nen de vuit anys, cec de naixement, que els doctors, Moreau i Leprince, van operar amb èxit l’any 1910.

Després de realitzar la delicada intervenció quirúrgica el nen va estar uns dies, com era preceptiu, amb els ulls embenats, en repòs gairebé absolut. Finalment, i amb un cert grau de preocupació i ansietat, els metges li van treure les benes que li cobrien els ulls, i el van examinar amb atenció. La resposta dels ulls va ser la que esperaven i desitjaven, la mateixa que haurien mostrat uns ulls sans. Però quan un dels metges va moure el palmell de la seva mà dreta davant la cara del nen i li va preguntar:

– Què veus?

El noi, una miqueta desconcertat i amb dificultats per fixar la mirada, va donar un resposta que els va deixar glaçats:

– No sé.

– No veus el moviment? – va preguntar-li el metge amb un cert grau d’ansietat.

– No sé – va repetir el nen.

Llavors els metges li van deixar ajudar-se de les mans, i quan aquestes van trobar-se amb les del metge, el nen va exclamar amb alegria.

– Es mou.

Els doctors Moreau i Leprince, sobtadament, van ser conscients que el nen, malgrat haver recuperat la capacitat de veure, encara no sabia què era el que hi veia.

Moreau va escriure:

“Seria un greu error pensar que un pacient (cec de naixement) que ha recuperat la vista després d’una operació quirúrgica ja està en condicions de veure el món que l’envolta. Els ulls recuperen la capacitat de veure, però l’ús d’aquesta capacitat, es a dir, l’acte de veure encara s’ha d’aprendre des del començament. L’operació només prepara els ulls per veure; l’educació es el punt més important… Tornar la vista a una persona congènitament cega es tasca d’un educador, no d’un cirurgià.”

 

Com acabem de comprovar uns ulls sans són imprescindible per veure, però també s’ha fet evident que per arribar, realment, a veure i entendre el món que ens envolta amb els ulls no n’hi ha prou. A més dels ulls es requereix la participació activa del cervell, que és l’òrgan encarregat de processar i donar sentit a la informació que li arriba del món exterior.

Així doncs, i malauradament, quan un pacient cec de naixement obre els ulls després d’una operació reeixida, no veu al seu voltant el perfil ben delimitat de les coses, ni els colors diferenciats dels objectes, ni les formes nítides dels rostres humans, ni el volum, ni la profunditat. Veu un món d’impressions confuses que li generen una intensa inquietud i amenacen la seguretat sensorial en què vivia fins aquell moment.

Podríem dir, que els ulls han obert les seves portes a la llum, però els programes neuronals que ens permeten construir un món visual amb sentit continuen en la foscor i no responen a la crida dels impulsos nerviosos que els arriben a través del nervi òptic.

 

Ara bé, tot això ens planteja un apassionant problema filosòfic:

• Què és la realitat: allò que veiem quan hem après a veure o potser és allò que mai podrem entendre?

Entre l’espontània resposta del nen que va dir “no sé” perquè no comprenia el que veia, i la resposta contundent d’un adult que ho veu tot clar, perquè ha aprés a veure i no es qüestiona mai el que veu, hi ha un camp de reflexió que és el que explora amb humilitat aquest llibre.

Podríem dir, per acabar, que el llibre parteix de la realitat que comprenem per apropar-nos a la realitat incomprensible. I, per aquesta raó, no seria erroni dir, finalment, que La realitat en qüestió ens intenta situar davant els límits de la comprensió.

 

 

Fotografies d’ Esther Feliubadaló · www.estherfeliubadalo.cat