Prejudicis en dansa

Arthur Conan Doyle creia en les fades i en l’existència dels esperits, però Baruch Spinoza no hi creia ni en una cosa, ni en l’altra. En una carta datada el 14 de setembre de 1674 a Gorinchem, Hugo Boxel, doctor en dret, li va preguntar directament quina era la seva opinió sobre els espectres.

El filòsof, i pacient polidor de lents, li va respondre, amb amabilitat i un pessic d’ironia, que considerava els espectres un producte de la imaginació, una fantasia poc raonable. També li deia que els relats de fantasmes, als quals Boxel atribuïa un gran valor, li semblaven una manifestació particularment clara de la tendència dels homes a explicar les coses no com són realment, sinó com els agradaria que fossin.

Així doncs, en les històries de fantasmes, Baruch Spinoza no hi veia ni un testimoni fidel de fets indiscutibles ni, consegüentment, una prova seriosa de l’existència dels espectres. Més aviat hi trobava una nova confirmació de la disposició natural dels éssers humans a veure en la realitat un reflex dels seus desigs.

De fet, quatre any abans d’haver respòs la primera carta de Hugo Boxel, Spinoza havia publicat a la ciutat d’Amsterdam un llibre titulat, Tractatus Theologico-Politicus, en el qual es pot llegir:

“Es sumamente raro que los hombres cuenten una cosa simplemente como ha sucedido, sin mezclar al relato nada de su propio juicio. Más aún, cuando ven u oyen algo nuevo, si no tienen sumo cuidado con sus opiniones previas, estarán, las más de las veces, tan condicionados por ellas, que percibirán algo absolutamente distinto de lo que ven u oyen que ha sucedido.”

Després de llegir aquestes línies no crec que hi hagi cap mena de dubte sobre quina hauria estat l’opinió de Spinoza en relació amb els escrits d’Arthur Conan Doyle sobre les fades de Cottingley. Fins i tot, si deixem volar la fantasia ens podem imaginar, sense gaire esforç, un breu i amè diàleg entre el creador de Sherlock Holmes i el raonable autor de l’Ètica demostrada segons l’ordre geomètric. Una conversa, no cal insistir-hi, condemnada des de bon començament al fracàs més estrepitós.

Per aquesta motiu, crec que pot ser més pràctic i revelador deixar de banda aquest diàleg impossible, i comparar les paraules de Baruch Spinoza amb els resultats d’alguns treballs d’investigació realitzats en les darreres dècades en els àmbits de la psicologia i la neurociència. I ja puc avançar que els resultats d’aquests estudis no només confirmen les afirmacions del filòsof, anteriorment citades, sinó que posen clarament de manifest que, de manera habitual, la nostra relació amb el món es veu condicionada tant per expectatives futures com per tot tipus de circumstàncies; meteorològiques, socials, corporals… I no hem d’oblidar, que més enllà de les influències fortuïtes i, molt sovint, imprevisibles, hi ha sempre un dens teixit de creences que de manera permanent està definint els límits i les possibilitats de la nostra comprensió del món.

El cervell no és un mirall passiu que es limita a reflectir la realitat,[1] és un òrgan complexíssim que interactua contínuament amb el món que l’envolta i amb el cos al qual pertany. I, sens dubte, l’activitat primària d’aquest òrgan és, en paraules d’Antonio Damasio, “ajudar a la regulació dels processos vitals de l’organisme… i a la supervivència amb benestar.”[2]

Així doncs, la prioritat del cervell és mantenir-nos vius i, si és possible, tranquils i satisfets. I això, entre altres coses, implica fer tot el possible per evitar la incertesa, les tenebres inquietants de l’ambigüitat, o el malestar que ens provoca no saber a què atenir-nos.

David DiSalvo ho diu d’una manera molt contundent:

“El cerebro vive a base de su dieta preferida, que se basa en la estabilidad, la certeza y la consistencia; y percibe lo impredecible, lo incierto y lo inestable como amenazas a su supervivencia que, de hecho, es la nuestra”.[3]

Per aquest motiu, quan la incertesa ens comença a amoïnar com una ombra difusa en una nit de lluna plena, el cervell es precipita sobre la realitat com una fera esverada i, de manera gairebé automàtica, fa un judici ràpid o dona una resposta immediata destinada a apaivagar el neguit. Però hem d’anar amb molt de compte, perquè aquests judicis espontanis, construïts a partir de primeres impressions i associacions superficials, una vegada s’han formulat tendeixen a petrificar-se i deixen poc marge de maniobra per a la rectificació.

És a dir, els judicis espontanis, i les opinions automàtiques, són una manera de respondre a situacions que desperten inquietud; una mesura, gairebé instintiva, contra el malestar i la paràlisi que ens provoca no saber què hem de fer; com actuar quan alguna cosa no està clara, o és del tot imprevisible.

Ara bé, aquest impuls natural que ens porta a formular opinions i judicis ràpids, condiciona de manera notable la nostra relació amb la realitat, ja que acostuma a estar acompanyat d’una tossuda tendència a no corregir les nostres primeres opinions, encara que hi hagi nombroses proves en contra. Els fets posen de manifest, que una vegada hem formulat un judici tendim a descartar, sense pràcticament adonar-nos, les dades contraries, i només parem atenció a aquelles que reforcen la nostra opinió inicial. Es tracta d’una manera d’actuar que ens dona seguretat i una agradable sensació de confiança, però també, com tots sabem prou bé, ens fica en nombrosos embolics i problemes.

Podríem dir, que el cervell fa judicis amb la mateixa facilitat que, en una situació de perill, estimula la producció d’adrenalina. I, probablement, en els dos casos aquesta activitat respon a un patró evolutiu molt útil en contextos en què tenim la necessitat vital de no quedar-nos bloquejats i, per tant, de ser capaços de reaccionar de seguida. És evident, que córrer com un esperitat després d’escoltar el cruixit d’una branca pot deixar ben sorprès el ratolí inofensiu i grassonet que ha provocat el soroll, però no és menys cert que ens pot salvar la vida si els que s’amaguen darrera la boira són uns llops famolencs. En qualsevol cas, quedar-se palplantat i meditabund en un clar del bosc el temps necessari per saber si és tracta d’un ratolí o d’una bandada de llops no sembla la millor opció per a la supervivència.[4]

Així doncs, tenim una predilecció natural per les respostes ràpides i per formular judicis a correcuita, i això, que devia ser molt necessari per als nostres avantpassats ens pot provocar, avui dia, una gran quantitat d’inconvenients i nombrosos maldecaps.

La bona notícia és que el cervell té una plasticitat notable i ser-ne conscients de com funciona, i com li agrada actuar, ens permet desenvolupar variades estratègies per educar-lo i controlar, en part, aquestes reaccions espontànies. És a dir, el mateix cervell que ens arrossega pels camins dels prejudicis i les falses creences, té la capacitat de canviar-se a si mateix.[5] Per aquesta raó l’educació, entesa en un sentit molt ampli, és tan fonamental i, clarament, imprescindible.

Tornem a recordar, a títol d’exemple, l’experiència de Vassili Kandinski[6] quan va veure, per primera vegada, un quadre de Monet. La pintura de l’artista francès presentava un paller que el jove Kandinski no va saber reconèixer en un primer moment i, això, li va provocar un intens malestar que va donar peu a l’espontània manifestació d’un judici negatiu: “pensava que l’artista no tenia dret a pintar de manera tan poc clara”. No obstant això, amb el temps, Kandinski va ser capaç de canviar el seu punt de vista inicial,  cosa que va suposar l’obertura d’un nou camí en el món de l’art. És a dir, la mateixa persona que s’havia enfurismat amb Monet per no pintar amb claredat, anys més tard va contribuir, de manera decisiva, a fer de la pintura abstracta un nou horitzó artístic. Què va passar entremig? Direm, sense entrar ara en detalls, que Kandinski va educar la seva mirada i va ampliar el seu horitzó de comprensió.

Així doncs, no hi ha dubte que podem canviar el nostre cervell per contrarestar, almenys en part, la seva tendència natural a formular judicis d’urgència que ens impedeixen pensar amb claredat. Es tracta, bàsicament, de posar en joc tres ingredients molt útils, – motivació, atenció i reflexió -, al servei d’un objectiu ben lloable: aconseguir apaivagar l’ímpetu dels prejudicis per, així, ser més justos en la nostra relació amb les altres persones i amb la realitat.

 

[1] La ciència en la ment.

[2] Damasio, Antonio R. I el cervell va crear l’home: sobre com el cervell va generar emocions, sentiments, idees i el jo.

[3] DiSalvo, David. Qué hace feliz a tu cerebro y porqué deberías hacer lo contrario.

[4] Aquí podríem recordar la faula de Tomás de Iriarte sobre els dos conills que discutien sobre si els gossos que els empaitaven eren “galgos o podencos”.

[5] Les dades en aquest sentit són impressionants. Per posar-ne només un exemple:

Skeide, Michel A. [et al.]. «Learning to read alters cortico-subcortical cross-talk in the visual system of illiterates». Sciences Advances [en línia]. Washington: American Association for the Advancement of Science. Núm. 3 (may 2017), p. 1-7. ISSN: 2375-2548.

[6] Kandinski en teoria.

 

Llibres consultats:

• Damasio, Antonio R. En busca de Spinoza: neurobiología de la emoción y los sentimientos. Barcelona: Crítica, 2007.
• DiSalvo, David. Qué hace feliz a tu cerebro y porqué deberías hacer lo contrario. Madrid, [etc.]: Edaf, 2013.
• Gazzaniga, Michael S. ¿Quién manda aquí?. Barcelona: Paidós, 2012.
• Konnikoba, Maria. ¿Cómo pensar como Sherlock Holmes?. Barcelona: Paidós, 2103.
• Ramachandran, V.S. Lo que el cerebro nos dice. Barcelona: Paidós, 2012.
• Spinoza, Baruch. Tratado teológico-político. Barcelona: Alianza, 2003.