Capítol primer

— Escrit sobre fang —

Les mil·lenàries tauletes d’argila en què està escrita l’epopeia de Gilgamesh són fascinants i torbadores. En elles, cada una de les marques o incisions amb forma de cunya que van realitzar els disciplinats escribes és portadora de significat. Un significat que, curiosament, emergeix del buit creat amb la punta bisellada de la tija d’una planta. Per poder llegir el poema en la versió original cal ser un veritable intèrpret de la buidor; cal saber desxifrar les formes impreses en el fang per uns ancestrals i desconeguts conreadors de històries.

Fa molts segles, els escribes babilonis, armats amb fràgils càlams, van crear sobre petites porcions de terra humida un món original, i, amb cada tauleta d’argila que s’assecava al sol o es coïa al forn, van expandir la realitat més enllà de la matèria. Es tracta, sens dubte, d’un fet decisiu i extraordinari.

La llengua oral permet tenyir la realitat amb significat i valor, però l’escriptura, fixada en un suport material resistent, fa possible que, a més, els significats i els valors viatgin en el temps. Per aquest motiu, llegir el Poema de Gilgamesh ens situa, simultàniament, en un cosmos immaterial i en una nova escala temporal. Un cosmos que, malgrat emergir i dependre d’una realitat física transitòria, és irreductible a ella.

Sembla gairebé increïble que una sèrie de minúscules marques, gravades sobre l’argila fa milers d’anys, siguin ara els panys que ens permeten obrir les portes que condueixen a una altra realitat. Però, així és. En els caràcters cuneïformes impresos en fang, viu la història de Gilgamesh i, amb ella, una realitat que no és terra, ni aigua, ni foc, ni aire. Parlo d’una realitat que, malgrat no ser estrictament material, forma part del nostre món i li dona sentit.

No hi ha dubte que la dimensió mental d’aquest relat èpic està intrínsecament lligada a la dimensió empírica del llenguatge. És evident, que si no s’haguessin conservat les tauletes d’argila en què els escribes van plasmar el drama vital d’Enkidu i Gilgamesh, no sabríem res d’ells i, per descomptat, tot el que acabo d’escriure no existiria. Però, també és un fet indiscutible que l’adequada interpretació de l’escriptura cuneïforme, o de qualsevol altre sistema lingüístic, fa que la realitat s’expandeixi més enllà dels signes inscrits en la matèria. Llegir és una manera d’accedir a una realitat de significats i valors, d’idees i visions del món, que malgrat estar ben arrelades en les coses no s’identifiquen del tot amb elles. L’escriptura ens recorda, amb la seva suggeridora i rotunda presència, que tenim la misteriosa capacitat de transcendir els confins de la matèria. Tanmateix, aquest singular viatge requereix d’un intens procés d’aprenentatge que ha d’estar,  des del primer moment, orientat a fer que els signes lingüístics puguin relacionar-se, sense gaires dificultats, amb un ampli repertori de realitats. Es tracta, a la pràctica, d’aprendre a establir connexions entre les paraules perquè ens permetin donar compte de les coses, dels esdeveniments, de les creences, dels  pensaments, de les emocions… Parlar i escriure són dues maneres de construir, amb signes lingüístics, un món que intenta representar un altre món.

La fascinant paradoxa de tot això és que la realitat que es construeix amb el llenguatge acaba, tard o d’hora, definint els límits i les possibilitats de la nostra comprensió de la realitat. Som, en aquest sentit, els privilegiats habitants i, al mateix temps, els singulars presoners d’un univers lingüístic que està en contacte permanent amb una misteriosa “realitat prelingüística” o, si es prefereix, “extralingüística”. Dit d’una altra manera, mitjançant sofisticades xarxes conceptuals podem crear variades interpretacions de la realitat. I amb cada nova interpretació la realitat es fa intel·ligible d’una manera  inèdita. Recordem, en aquest context, que l’etimologia de la paraula concepte ens remet a l’acció d’agafar alguna cosa i acollir-la dins nostre. Per tant, els conceptes mai reflecteixen passivament la “realitat prelingüística”, al contrari, actuen sobre ella, s’apropien d’ella i, amb ella, fan possible una realitat diferent: una realitat conceptual, clarament delimitada i amarada de sentit i valor. Sense el llenguatge la realitat es pot arribar a viure, però no es pot arribar a comprendre. Així doncs, la realitat és intel·ligible perquè tenim llenguatge.

Quan en les primeres dècades del segle XVII, l’explorador, músic i poeta Pietro Della Valle va copiar algunes de les inscripcions gravades en les pedres de Persèpolis va reobrir, amb la seva curiositat, el camí d’accés a una realitat enterrada en silenci des de feia segles. Malauradament, aquell camí estava ple de dificultats i van haver de passar molts anys abans que els enigmàtics signes tornessin a parlar. Durant la major part del segle XVII, i bona part del XVIII, molts erudits van creure que aquelles curioses formes, cisellades en la dura pedra, eren mers dibuixos decoratius. Precisament, aquesta era l’opinió de Thomas Hyde, el reputat Orientalista i professor d’Oxford, que va encunyar la paraula cuneïforme per referir-se a les incisions en forma de cunya que es podien veure a les ruïnes de les antigues ciutats de l’Orient Pròxim. Sortosament, les detallades còpies, i les rigoroses investigacions que més tard van realitzar viatgers com Engelbert Kämpfer o Carsten Niebuhr, van contribuir de manera decisiva a canviar aquest punt de vista, i van donar un nou impuls a les iniciatives orientades a interpretar d’una manera més fiable els desconcertants signes cuneïformes.

Per fi, l’any 1802, el jove lingüista Georg Friedrich Grotefend va presentar a la Societat de Ciències de Göttingen una monografia amb els primers i prometedors resultats dels seus treballs sobre l’escriptura cuneïforme. Grotefend va demostrar, de manera clara, que les inscripcions que Niebuhr havia copiat i estudiat amb tanta minuciositat pertanyien a un sistema d’escriptura que es podia desxifrar. A poc a poc, una misteriosa llengua, oblidada des de feia centúries, tornava a la vida i, amb ella, es començava a fer visible una realitat que fins llavors havia romàs sepultada sota centenars de milers de tones de terra.

Recordo ara que, la primavera de l’any 2000, mentre elaborava la proposta educativa per a les visites guiades a l’exposició, La fundació de la ciutat. Mesopotàmia, Grècia i Roma,[1] vaig tenir l’oportunitat de passar moltes hores contemplant tauletes d’argila, claus de fundació, esteles i altres tresors arqueològics amb inscripcions cuneïformes. En el primer tram del recorregut expositiu hi havia una sèrie de vitrines, encastades al llarg d’un mur, que contenien diversos objectes relacionats amb els rituals fundacionals de les antigues ciutats de Mesopotàmia. Cada peça es mostrava a la seva urna com una joia, cosa que convidava a mirar-la amb cura i admiració. A mi, em sobtava i em meravellava que a l’interior d’aquelles vitrines il·luminades per una llum tènue i evocadora poguessin habitar, simultàniament, dos mons tan diferents i tan intrínsecament units: el material i l’immaterial. Les tauletes d’argila, els claus de fundació, i les petites figures de coure pertanyien de manera evident a un món empíric mesurable i perceptible, però també formaven part d’una realitat simbòlica que transcendia la mera dimensió material. Molt sovint m’aturava davant d’una estela trobada al temple de Marduk en la qual el rei Assurbanipal apareixia representat amb un cabàs de terra al cap. L’elegant figura del rei estava acompanyada per inscripcions cuneïformes que commemoraven la restauració d’un santuari dedicat al déu de les aigües primordials. M’agradava mirar aquella pedra poblada de caràcters cuneïformes perquè en ella convivien de manera genuïna diferents nivells de realitat: la matèria pètria, la forma artística, i els signes lingüístics.  Però, aquella hipnòtica peça també permetia viure en primera persona una reveladora experiència d’incomprensió. Davant d’ella, un s’adonava que  era imprescindible desxifrar el significat dels caràcters cuneïformes per poder accedir a la veritable realitat que omplia de sentit l’estela. És a dir, aquelles inscripcions, amb més de 2.500 anys d’antiguitat – en fer visibles els límits del meu camp de comprensió – em van ajudar a fer un salt mental i entreveure un inquietant i suggeridor camí de pensament. Vaig prendre consciència que el fenomen de la incomprensió es podia extrapolar més enllà de les parets d’un museu, i que es tractava d’una experiència universal que qüestionava la identificació immediata entre el nostre horitzó de comprensió i els límits de la realitat. En altres paraules, si bé es cert que mitjançant el llenguatge podem fer intel·ligible la realitat, l’experiència de la incomprensió ens ensenya que, al capdavall, cap interpretació lingüística pot donar compte de tots els possibles aspectes i dimensions de la realitat: sempre se’ns hi poden escapolir moltes característiques significatives. Per tant, s’ha d’admetre que no està al nostre abast provar, sense cap ombra de dubte, que tota la realitat és plenament intel·ligible. Ara bé, sí que ens trobem en condicions d’afirmar que mitjançant la raó i el llenguatge som capaços de crear interpretacions reals de la realitat. Així doncs, a partir d’aquestes reflexions és fàcil albirar algunes conclusions suggeridores:

Que la realitat es deixa interpretar de moltes maneres diferents.

Que cap interpretació o sistema d’interpretacions dona compte de tota la realitat.

Que els sistemes d’interpretació, al mateix temps que fan intel·ligible la realitat, fixen els límits de la nostra comprensió.

Que l’experiència de la incomprensió és decisiva per poder pensar.

Que cal crear noves interpretacions per poder comprendre allò que no s’entén amb les interpretacions vigents.

Que cada interpretació té una realitat pròpia i diferent de la realitat que s’intenta interpretar.

En resum, el fenomen de la incomprensió, portat a l’extrem, fa que sigui raonable postular l’existència d’una realitat prèvia a qualsevol interpretació.

 

[1] La fundació de la ciutat. Mesopotàmia, Grècia i Roma. L’exposició, comissariada per Pedro Azara, es va poder visitar al CCCB entre el 6 d’abril i el 23 de juliol de l’any 2000.

 

(El llibre La realidad recreada encara no s’ha editat en català).

***

INFORMACIÓ EDITORIAL

LETRAME

***

LLIBRE EN PAPER

 Amazon —  Agapea Proteo

LLIBRE DIGITAL

Appel Books Kindle — Google  

Nubico — Casa del Libro

***