Trobades amb Gilgamesh (2)
— Gilgamesh a la universitat —
Anys després, mentre rastrejava les petjades del misteri per les selves conceptuals de la filosofia acadèmica, vaig trobar a la biblioteca de la Universitat de Barcelona un exemplar del Poema de Gilgamesh traduït amb cura per un gran especialista en civilitzacions antigues. La lectura de les primeres pàgines em va impressionar. Allà hi era, desafiant les fletxes de el temps, el mític rei d’Uruk,
«… aquel que todo lo
ha visto,
aquel que ha conocido lo profundo, que ha
sabido todas las cosas,
que ha examinado, en su totalidad, todos los misterios».[1]
I també es trobaven en aquelles pàgines Ninsun i Shamhat i, per descomptat, Enkidu —l’amic incondicional—, que va sorgir del fang, va viure en l’estepa amb els animals i un bon dia, de sobte, va prendre consciència de si mateix i raó.
Enkidu em va semblar, des del primer moment, un personatge fascinant. Encarnava, d’una manera rotunda, l’enigma de la realitat, de la vida i de la persona. Havia nascut del fang i, per tant, la seva existència estava arrelada a la matèria; havia viscut amb els animals i, per tant, formava part de la natura. No obstant això, un matí, amb la claredat de l’alba, el jove havia obert els ulls a la llum de l’enteniment i, de cop, s’havia convertit en l’inquilí d’un nou món. Aquell dia, les bèsties de l’estepa van fugir del seu costat.
De cop ho vaig veure tot clar, Enkidu i Gilgamesh eren les ombres literàries de la nostra pròpia humanitat i, a través d’ells, s’obrien pas algunes de les inquietants preguntes que s’agiten en els abismes de l’enteniment. Què és la realitat? Què és la vida? Qui sóc jo? Quin sentit té tot plegat?
Va ser llavors quan em vaig adonar que el Poema de Gilgamesh era, en certa manera, com una ondulant cortina de paraules que cobria un finestral obert a l’ignot. Les aventures dels protagonistes ocupaven, per descomptat, el primer pla, però a través de la trama narrativa es filtrava sense dificultat una llum misteriosa; un subtil resplendor, que inundava la consciència i incendiava el pensament. Llegir la història de Gilgamesh i Enkidu era com acostar la flama d’una espelma a una reguera de pólvora. Les seves vides il·luminaven les nostres vides.
Anys enrere, a la biblioteca de Granollers, Canetti m’havia començat a parlar sobre Gilgamesh, però ara eren Gilgamesh i Enkidu els qui parlaven amb mi. I a les seves veus mil·lenàries vaig reconèixer, commogut, el reflex cristal·lí de les meves pròpies inquietuds i de les meves esperances més agosarades.
[1] La primera traducció que vais llegir del Poema de Gilgamesh va ser la de Federico Lara Peinado, que és la que ara cito en aquesta pàgina.
TROBADES AMB GILGAMESH*
…
*Els tres articles de la sèrie Trobades amb Gilgmesh tenen el ser origen al darrer capítol del llibre:
