Trobades amb Gilgmesh (1)

— Gilgamesh a la biblioteca —

 La primera vegada que em vaig trobar amb Gilgamesh va ser a la biblioteca pública de Granollers. Jo era aleshores un adolescent que freqüentava els dominis de l’esbalaïment amb la mateixa diligència amb què altres intentaven desafiar la gravetat en un conegut discoteca del centre de la ciutat.

Ballar és, sens dubte, una manera irrefutable de fer visibles les fronteres de la immobilitat, però si del que es tracta és d’explorar els límits del món, llavors un no té més remei que endinsar-se als regnes del desconegut. Només així es té l’oportunitat d’intuir una veritat commovedora i fonamental, a saber, que, fins i tot el més familiar, és en darrera instància un autèntic misteri.

Sota la indecisa llum de l’esbalaïment no hi ha res que sembli sòlid i fiable; tot té un aire inquietant i colpidor, apassionant i vertiginós. I, precisament, això era el que jo buscava cada vegada que travessava, amb molt sigil, el màgic llindar d’aquella antiga biblioteca.

Recordo que la sala de lectura era àmplia, i al seu interior l’aire feia olor de paper antic i pedra humida. El silenci tenia gairebé sempre una consistència cristal·lina i semblava flotar, com un núvol blanc, sobre les taules pesades, les cadires senyorials i les fosques prestatgeries de roure. A les tardes d’hivern la càlida llum de les làmpades creava petites illes de claredat al voltant dels lectors, i les ombres de les seves mans es posaven sobre els fulls dels llibres com si fossin ocells cansats. A pocs metres, les llibreries s’alçaven sobre el terra com arbres carregats de fruits temptadors. La seva presència era tan atraient, que molt sovint, sense venir al cas, m’aixecava de la cadira, m’acostava a alguna d’elles i durant una bona estona em dedicava a mirar embadalit els volums alineats sobre les lleixes. Quants somnis i promeses! Quants mons a l’abast dels ulls!

Un dia, mentre vagarejava per la sala, vaig descobrir en un d’aquells prestatges La torxa a l’orella d’Elías Canetti. El títol em va semblar, des del primer moment desconcertant, i vaig ser incapaç de resistir la temptació d’agafar el llibre. Primer vaig fer una ullada a la contraportada i després vaig mirar amb calma l’índex; allà va ser on em vaig topar, per primera vegada, amb Gilgamesh. De seguida vaig tornar a la meva taula i vaig començar a llegir:

«Luego viene su expedición contra la muerte, su peregrinación por las tinieblas de la Montaña Celestial y por las Aguas de la Muerte hasta que encuentra a su antepasado Utanapishtim, salvado del diluvio, a quien los dioses concedieron la inmortalidad. Por él quiere saber cómo se llega a la vida eterna. Es cierto que Gilgamesh fracasa y también muere, pero esto no hace, sino que sintamos más intensamente la necesidad de su expedición… Pues no se trata de repetir como un loro que, hasta la fecha, todos los hombres han muerto, sino solo de decidir si uno se resigna a aceptar dócilmente la muerte o se rebela contra ella».

Aquella mateixa tarda, esperonat per les paraules d’Elías Canetti, vaig prendre una decisió irrevocable: mai deixaria de conrear l’admiració davant la vida ni de rebel·lar-me contra la mort.

 

TROBADES AMB GILGAMESH*

 

Gilgamesh a la universitat (2)

Gilgamesh al museu (3)

 

*Els tres articles de la sèrie Trobades amb Gilgmesh tenen el ser origen al darrer capítol del llibre:

La realidad recreada.